Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

LA CABRA DEL SENYOR SEGUIN
Nicole Boivert (França, conte adaptat d'un text Alfons Daudet)
El senyor Seguin mai no havia tingut sort amb les seves cabres. Les perdia totes de la mateixa
manera: un bon dia, trencaven el seu cordill, se n'anaven cap a la muntanya i, allà dalt, el llop
se les menjava. Ni tan sols les carícies del seu amo, ni la por del llop, res no les feien quedar.
Diuen que eren cabres independents, que volien, fos com fos, l'aire lliure i la llibertat.
El senyor Seguin que no entenia res del caràcter dels seus animals estava consternat. Deia:
- S'ha acabat. Les cabres s'avorreixen a casa meva, no en guardaré mai cap.
Això no obstant no es va desanimar i, després de perdre sis cabres de la mateixa manera, va
comprar-ne una setena; però, en aquest cas, va tenir cura de triar-la ben jove perquè
s'acostumés millor a quedar-se a casa seva.
Que n'era de maca la cabreta del senyor Seguin! Que n'era de maca, amb els seus ulls dolços,
la seva barbeta i els seus pèls blancs que semblaven un abric! A més era dòcil, es deixava
munyir sense moure o posar el peu a la galleda. Era un encant de cabreta...
A darrera de casa seva, el senyor Seguin tenia un prat molt maco. Hi va deixar la Blanquette,
com havia anomenat la nova cabra, la va lligar en el lloc més agradable, tenint cura de deixar-li
prou cordill i, de tant en tant, anava a veure com es trobava. La cabra era feliç i menjava l'herba
amb tant de gust que el senyor Seguin n'estava encantat.
- Per fi -pensava l'home- vet aquí una que no s'avorrirà a casa meva!
Però, el senyor Seguin s'equivocava.
Un dia, mirant la muntanya, la Blanquette va pensar:
- Que bé s'hi deu estar allà dalt! Quin plaer de poder saltar per l'herba alta, sense aquest maleït
cordill que fa mal al coll... Menjar l'herba d'un prat, això només és bo per al ruc o el bou!...
Nosaltres, les cabres, necessitem espai.
A partir d'aquest moment, l'herba del prat li va semblar sense gust. L'avorriment va arribar. La
Blanquette es va aprimar. No va donar tanta llet. Feia llàstima de veure-la tibar tot el dia del
cordill, els ulls mirant cap a la muntanya, fent "be, be"... tristament.
El Sr. Seguin s'adonava que a la seva cabreta li passava alguna cosa però no sabia què era
fins que, un matí, quan acabava de munyir-la, la Blanquette es va girar i li va dir a la seva
manera:
- Escolti, Sr. Seguin, m'avorreixo aquí, deixi'm anar a la muntanya.
- Déu meu!... Ella també! -s'exclamà l'home estupefacte. I, de l'ensurt, va deixar caure la
galleda de la llet. Després, assegut a l'herba, al costat de la seva cabra, li va dir:
- Així doncs, Blanquette, em vols deixar?
I ella va contestar:
- Sí, senyor Seguin.
-Però, que et falta herba aquí?
-Oh no, senyor Seguin.
-Potser el cordill és massa curt? Vols que te'l posi més llarg?
-No val la pena, senyor Seguin.
-Llavors, què et fa falta? Què vols?