Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu
EL MÚSIC
D’entre la infinitat de persones que passaren pel mas Pla en temps de la meva adolescència, la
memòria m’ha conservat el record de dos homes amb una exactitud exemplar.
A l’estiu, solia passar un músic ambulant, un home vell, petit i plàcid, amb un bigoti llarg i caigut,
els ulls tristos i d’una pell tan blanca i esblaimada que semblava que l’havien bullit o almenys que
l’interessat havia de tenir un cobriment de cor d’un moment a l’altre.
Anava pel món portant per tot equipatge un violí enfundat en una coixinera de drap de casa.
Malgrat ésser un vagabund –i un vagabund de l’escola més antiga i a aquilotada- anava
relativament ben vestit, i això sembla que li era, en certa manera, imposat per l’ofici que feia;
voltava perles masies, pels llogarrets i vilatges i el llogaven per a tocar l’instrument en dies de
festa assenyalada o per a amenitzar els casaments i bateigs que es feien a les cases. Portava un
barret de palla amb una ampla cinta negra, col de cel·luloide, punys rodons i una corbata verda,
muntada sobre una estructura de filferro penjada al botó de la nou. Quan anava pel camí, però,
aquesta corbata se la treia, l’embolicava en un tall de paper i la guardava molt ben plegada a la
butxaca. Només les sabates enormes i polsoses que portava donaven una idea de la seva mida
insegura i esgavellada.
Com a músic, el seu repertori era més aviat curtet: tocava una masurca –i aquesta era la seva
peça de compromís-, un valset esbravat i cançoner i dos o tres aires rústics antics. Però els
pagesos, llavors, no tenien pas gaires pretensions i amb poca cosa es conformaven. Per altra part,
l’artista era molt amable i complaent, i si el seu repertori era limitat i de poca variació, no es feia
pas pregar per tocar les musiquetes tanta estona com convingués a la seva honrada clientela.
Tenia la repetició i la insistència tan fàcil, que més aviat solien cansar-se els joves d’alçar cama
que ell de rascar l’arquet sobre les cordes devastades. Així, era molt considerat de tothom i no
solament el feien menjar a taula i encara li allargaven algun ralet, sinó que rarament dormia a
pallisses, la qual cosa era molt agradable per als vagabunds, sobretot per als que tenien una certa
edat. –A les cases, sempre hi havia un catre per a ell, i al matí, per respecte als seus cabells
blancs, no solien pas cridar-lo. Així podia fer matinada i llevar-se quan tenia gana. Tenia una altra
excel·lent condició, aquell bon home, i és que se n’anava sense fer soroll dels llocs a on l’havien
allotjat, procurant que no el veiés ningú, discretament, sense dir ni una paraula.
JOSEP PLA
Obra completa