Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Així que l’Amal va anar recollint molts i molts somriures ajudant-se amb la seva samarreta, fins
que en va tenir tants que ja no s’hi veia. I fou llavors quan va ensopegar, i van anar sortint volant
com pardals tots els somriures que havia recollit. I llavors es va produir un miracle: va esclatar una
gran riallada que va ofegar fins i tot els “tic-tacs”.
I la gran riallada va contagiar l’Amal, que va començar a riure sense saber ben bé perquè. Però
poc a poc, la rialla de la nena va semblar repetir-se com un eco entre les parets de la ciutat. Però
no era pas un eco, eren els incipients somriures dels homes grisos, que aviat van veure com els
forats de les seves butxaques es van anar fent cada cop més petits. I la rialla de l’Amal, com si
d’una agulla i d’un fil es tractés va anar cosint els forats de les butxaques. Aviat foren dues grans
riallades, quatre, vuit... així fins que tot el barri va acabar rient.
Llavors l’Amal va intentar recordar que quan es fes gran mai s’havia d’oblidar de revisar si les
seves butxaques tenien forats, i si en tenien cosir-los amb els seus somriures i els dels altres. Va
creuar el carrer i va córrer a jugar el partit de futbol.
Autor: Agus Giralt