Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

- Serà aquí ben aviat -va dir Finn, començant-se a posar la samarreta i la jaqueta.
Va mirar la seva dona, i per primer cop ella va veure-li por i recel als ulls. Va decidir que hauria
d’ajudar-lo fent ús dels seus propis encanteris. Oonagh també tenia poders màgics. Va dir a
Finn que l’ajudaria perquè vencés. Oonagh se’n va anar corrents cap al portal per donar un
missatge a la seva germana, que vivia a la muntanya d’enfront, Culamore.
- Grània -va dir Oonagh-, ets a casa?
- Sóc a l’hort -va dir Grània-; estic collint baies per fer-ne un pastís.
- Corre al cim del turó i mira al teu voltant, i digue'ns si veus res de dolent -va dir-li Oonagh. Van
esperar uns minuts, mentre Finn es passejava amunt i avall i els criats el ventaven amb unes
fulles enormes.
- Ja hi sóc -va dir Grània.
- Què veus? -va preguntar-li Oonagh.
- Oh, no m’ho puc creure -va exclamar Grània-. Veig el gegant més gran que he vist mai sortint
del poble de Dungannon.
- Com és? -va preguntar Oonagh.
- És una cosa terrible de mirar -va dir Grània, i va descriure un gegant d’uns dotze peus
d’alçada, amb uns cabells que li arribaven per sota la cintura, la cara rubicunda com la de
qualsevol gegant, excepte que ell la tenia tacada de sang, i el més esfereïdor de tot, els seus
tres ulls. Tenia un ull al mig del cap que rodava com les agulles d’un rellotge. No solament era
la terra que s’estremia sota els seus peus, sinó que també els ocells dels arbres es morien de
terror-.
- Ve per apallissar en Finn -va dir Oonagh a la seva germana.
- Estic amb en Finn -va respondre Grània, i aleshores va explicar que el gegant havia agafat un
boc blanc i li estava retorçant el coll, i evidentment anava a menjar-se’l cru.
- Et diré què pots fer -va dir-li Oonagh-: crida’l i digues-li que pugi on ets a fer una queixalada.
- I per què?- va preguntar Finn, incapaç de seguir la velocitat de pensament de la seva dona.
- Estratègia- va contestar Oonagh-, estratègia.
Grània els va dir que estaria contenta d’ajudar i que entretindria el monstre, però que només
tenia una miqueta de cansalada i mantega.
- Tant és -va dir Grània-, li donaré sopa de bruc i hi ficaré escorça tallada perquè s’indigesti.
- Bona sort -li va dir Oonagh, fent l'ullet a Finn.
- M’enfilarà amb l’ast i em rostirà -va dir Finn.
- No diguis bestieses! -li va contestar Oonagh, encara que, per dir-vos la veritat, la geganta es
veia en una situació on ella mateixa podria ser una deliciosa queixalada, un petit bunyol pel
sopar del gegant.
- Estic perdent el coratge. Perdré l’honor -va dir Finn.