Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Sabia que la ionització de les capes atmosfèriques entorn de qualsevol vehicle de
l’espai podien interrompre eventualment les comunicacions per ràdio.
D’aquí, doncs, que renuncià a transmetre de nou i va concentrar-se a aconseguir
l’estabilització de la càpsula, bo i dirigint de manera apropiada la cara de blindatge
antitèrmic vers el sòl.
De cop, s’adonà que els aparells de telemetria havien deixat de marcar. Les agulles
restaven estàtiques, immòbils.
Definitivament, l’operació de descens, un cop coberta l’òrbita terrestre prescrita en la
seva tornada de la Lluna, no era correcta.
Steiger se sentí amarat de suor, malgrat que la temperatura ala cabina no era superior
als vint graus centígrads, gràcies al perfecte sistema de refrigeració amb què estava
dotada.
Tocà diversos botons i somrigué amb amarguesa. De bon segur, el seu retorn seria
definitiu. No podria enlairar-se una altra vegada pels camins de l’espai. Aquells camins
que tant estimava.
Provà de comunicar una vegada més per ràdio. Però fou inútil. El silenci era absolut. I
la cabina, totalment insonoritzada, no li deixava escoltar no ja sols la més lleugera
remor del defora, sió tampoc el brunziment del metall contra l’escalf de l’aire.
Steiger s’amollà en el seu seient, cara al cel infinit, sentint en el seu cos la força cada
vegada més intensa de la gravetat terrestre, i per mitjà de la pantalla de la televisió va
contemplar la visió de la Terra, mentre unes plaques del blindatge antitèrmic dels coets
de retrocés es desprenien i fugien enlaire.
Amb les llavis closos fortament, Steiger va pensar en altres homes. En sis homes que
havien desaparegut misteriosament quan tornaven de llurs vols astronòmics i, en
adonar-se que s’apropava al mar, va tenir la certesa que ell, per estrany designi, seria
el setè desaparegut.
Desalenat, va prémer el botó immediatament varen obrir-se els tes paracaigudes
Ringsail de recuperació de la càpsula. Sentí una forta estrebada que adolorí tots els
seus membres i, pocs segons després, s’adonà que surava a l’aigua, mentre,
automàticament els paracaigudes es desprenien de la càpsula.
Steiger va pensar, amb amarguesa, que el destí d’aquell vol havia estat el de prendre
terra i no el de caure a l’aigua. Ningú, per tant, no estaria cercant-lo.
Ningú, com havia passat amb aquells altres sis astronautes.
La mar era encrespada, i pocs minuts, llargs però, van ésser suficients per a marejarlo.
Intensament. D’una manera tan forta que el cap li feia mal, un mal agut que el
portava al desvari.
Steiger aclucà els ulls i mossegà una llàgrima que havia corregut galta avall.
De cop,el cor li feu un salt. Malgrat la cambra insonoritzada, un xiulet intens es deixà
sentir, persistent, abassegador.
Steiger afluixà tots els sues músculs. Sentia una gran pesantor damunt del seu pit, i
s’adonà que perdria els sentits.