Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu
Estimada Lisa:
Vespre. Fa poc que ha marxat el Climent. Ell t'explicarà tot el que vulguis saber. Si no hagués
passat el que ha passat, t'hauria renyat per animar-lo a venir. Volia estar sola, capbussar-me en
els records, en la relació amb els meus pares. Quan rebràs la carta, ja deuràs saber que l'Ot va
morir el matí del divendres. Feia poc que li havíem canviat el llit i el pijama, l'havíem rentat i situat
de la millor manera entre el matalàs i dos coixins, una mica incorporat perquè li fos més fàcil
respirar. Tots dos rondàvem d'una banda a l'altra per l'habitació i en un moment havíem notat que
ens guaitava obertament, els ulls lluents, amb una mirada de reconeixement gairebé feliç i li
havíem preguntat què volia, jo m'havia assegut a la banda dreta del llit. El Pol li havia passat la mà
per l'esquena, l'havia incorporat encara més i repetia el seu nom, Ot, Otet. Mai no li havia sentit dir
Otet. Ell va girar els ulls, va travar la llengua i va expirar en uns instants.
A partir d'aquell moment, el Pol va ser-me un espectacle. Els seus actes eren la raó. Va vestir-lo
amb el seu millor vestit, jo vaig ajudar-lo. Recordava haver-li vist sempre a l'armari, un vestit negre
amb una ratlleta finíssima blanca, a la butxaqueta de dalt li vam trobar un puro encara embolicat
en paper transparent, d'un casament?, D'un bateig? Però al Pol, el sentiment se li desbordava en
paraules, no parava de repetir: «Déu meu, Déu meu, què faré sense ell, Déu meu?». Lisa, aquell
home que jeia immòbil ha estat el meu pare de veritat. Segurament tu hi afegiries: intransigent
com el més sever dels pares, i tindries raó, perquè per jutjar-lo et bases en les meves explicacions
parcials, el poc que fins ara saps dels meus primers setze anys. Només et vaig dir el resultat: em
va treure de casa. Però mira: jo desitjava marxar des de feia temps i ell em treia. Entens? El que
no sé ni potser no podré entendre és el motiu.
Estic molt cansada, el braç es queixa, descansaré uns dies i faré companyia al Pol, encara que
em neguiteja, però espero treure'n alguna clarícia sobre abans. De pas, a veure si aquest maleït
os se solda i puc assajar «Les tres germanes» el juliol. Rep una abraçada germaneta gran, perquè
tu seràs..., com es diu la gran?
Et recorda i té ganes d'abraçar-te,
LORETO
Maria Barbal, Ulleres de sol, Ed. La Magrana.