Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

-digueu-me abans on són.
-Senyor, som nosaltres mateixos.
Dient aquestes paraules, en Tirant o la Plaerdemavida es descobriren la cara. El rei barbut
semblava pres de gran emoció; grosses llàgrimes li rodolaven galtes avall.
-Veniu amb mi- els digué.
Els portà en una sala retirada, i traient-se el turbant i les barbes exclamà:
-No em coneixeu?
-Hipòlit! –digué la Plaerdemavida caient en els seus braços. Les llàgrimes, els sospirs, els
desvaris dels dos enamorats no són per a dir-se amb paraules; en Tirant plorava en silenci.
Passada l’emoció del retrobament, l’Hipòlit feia portar un dinar esplèndid, i tot dinant els contà
fil per randa com havia vingut a ser rei de Fes:
-En saber el vostre naufragi, vaig aparellar una galera per seguir totes les mars amb
l’esperança de trobar-vos. Volgué la mala ventura que caigués a mans d’uns corsaris de
Bugia,els quals em vengueren com a esclau. A la primera ocasió vaig escapar-me. Era una nit
d’hivern. Camina que caminaràs, no parava fins a les muntanyes que separen aquell reialme
del de Fes; no era fàcil que m’hi descobrissin, a causa dels negres i espessos boscos que s’hi
crien.
Perquè més me val, pensava jo, fer vida de bèstia boscana que resignar-me a l’esclavitud; i
morir lliure que viure esclau. Vivia d’arrels que recollia i d’ocells que caçava.
Un dia entre els dies, vaig sentir una confusa remor com de molta gent que s’acostava, i perquè
no em veiessin m’enfilo dalt d’un arbre. Eren moros de Fes, aplegats en aquelles desertes
boscúries perquè anaven revoltats contra el seu rei. Jo sentia i entenia tot el que deien, amagat
entre les rames: i un d’ells, moro eloqüent i d’aspecte venerable, parlava així: «Bé sabeu,
germans caríssims, com aquest tirà ens fou imposat per aquell astut i cruelíssim Abenàmar
d’Egipte, després de matar a traïció aquell rei nostre veritable i legítim que com condigne càstig
a mans d’aquell virtuosíssim Tirant el Blanc de Roca-salada, a les riberes del Danubi; llàstima
gran que aquest cavaller, encara que cristià, no es trobi entre nosaltres per a guiar-nos contra
el ferocíssim tirà que tan mala vida ens dóna; perquè, guiats per ell, podeu estar certs que
abastaríem complida victòria.»
Jo, en sentir això, crido des de l’arbre: «Moros de Fes, sursum corda! Allò que tant voleu aquí
ho teniu.» El moro savi alçà els ulls i, havent-me vist, digué: «Ets per ventura en Tirant el
Blanc?» «No però sóc el seu cosí Hipòlit, del mateix llinatge de Roca-salada.»
Allí mateix m’aclamaven per capità i per rei, sota una condició: que em posaria un gran turbant i
una gran barbassa postissa, «per quant, digueren, el nostre rei difunt, de santa memòria, era
barbudíssim». També em feien prometre que no els obligaria a batejar-se, i que en tot seguiria
els usos i costums de la seva terra. Vaig emprendre la conquesta del país, cosa fàcil perquè el
tirà era avorrit de totes les gents. Ara que ja sabeu com i per què sóc el rei de Fes, expliqueume
vosaltres la vostra història.
En poques paraules la hi van contar.
JOANOT MARTORELL
Fragment de Tirant lo Blanc (adaptació)