Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Notícia Tipologia textual: text narratiu
FRANÇA 3 - BRASIL 0
Aquell dia vaig escoltar el silenci per primer vegada en la meva vida". La frase correspon a Pepe Schiaffino,
llegendari davanter de la selecció uruguaiana que, en una calorosa i terriblement humida tarda de l'estiu
brasiler de 1950, va contribuir a l'esclat del maracanazo, el drama més gran de la història del futbol. Va ser
aquella final del Mundial de Rio que el Brasil va perdre davant 200.000 espectadors, cosa que va provocar
un silenci de mort a l'estadi de Maracanã i va produir més suïcidis a les poblacions del gegant sud-americà
que el crac del 29 de Wall Street.
"Només tres persones han fet callar Maracanã: Sinatra, el Papa i jo". Aquesta és d'Edgardo Ghiggia, l'autor
del gol decisiu d'Uruguai (1-2) que va condemnar el porter brasiler Barboza per a tota la vida, ja que va
acabar sol, menyspreat, alcoholitzat i demanant almonies pels suburbis de Rio: així és com les gasten, allà
(atenció, Zagalo). Des de llavors, el Brasil no havia perdut cap final més. Va guanyar la de 1958 (Pelé i
Garrincha, oh!); la del 62 (Garrincha i Amarildo); la del 70 (la del Rei, amb Jairzinho, Gerson, Tostão i
Rivelinho); i la del 94 (amb el millor Romário). I ahir va tornar a perdre la que tanca el segle.
120 milions de brasilers eren davant la tele contenint la respiració quan l'àrbitre marroquí va xiular l'inici de la
gran final a les 9 en punt del vespre (les 4 de la tarda al Brasil), pocs minuts després que s'hagués propagat,
amb la rapidesa del foc sobre la pólvora, el rumor del dia, el del Mundial, un rumor que apuntava que
Ronaldo, lesionat, no podria jugar, rumor al qual els teletips van fer donar la volta al món per desmentir-lo
poc després. França s'havia paralitzat del tot. La final estava servida i el millor jugador del planeta al camp,
però visiblement tocat, inservible.
França va començar a jugar al compàs de Djorkaeff i de Zou-Zou Zidane, dominant i arribant amb facilitat a
l'àrea de Taffarel, mentre els brasilers, excessivament conservadors, esperaven al darrere la seva
oportunitat a través de futbol control, de passades i més passades però sense punch. Així van anar
transcorrent els primers minuts. Sense ensurts ni ocasions especialment importants, fins que va arribar el
primer gol. Córner que va llençar amb rosca Petit i que va rematar de cap Zidane mostrant a França el camí
del triomf. Des del 1958 cap selecció ha guanyat fora del seu continent.
Abans del descans, França encara va tenir tres claríssimes ocasions més de gol. Les primeres de Petit i
Guivarc'h van ser anul·lades in extremis per Junior Baiano i Taffarel en dues intervencions miraculoses.
Però quan l'àrbitre ja estava a punt d'assenyalar el final del primer temps, novament Zidane, novament de
cap i novament de còrner, va sentenciar: 2-0! [Recordem que Zinedine Zidane, l'heroi del partit, havia perdut
una final de la Copa de la UEFA i dues de Copa d'Europa, totes les finals que havia disputat, fins ahir.]
Amb Ronaldo lesionat i l'equip brasiler psicològicament tocat per la contingència (una hora abans de l'inici
del partit era a l'hospital) i sense un punt de referència a qui enviar pilotes de gol, amb Rivaldo anul·lat per
Karembeu i Leonardo esborrat del mapa per Petit, molt havien de canviar les coses al segon temps perquè
el tetracampió pogués capgirar un marcador impossible. Zagallo es va decidir per Denilson, però va
mantenir l'inoperant Bebeto i el lesionat Ronaldo. No va fer cap més canvi, el veterà seleccionador, fins poc
abans del final. Només va exigir cor i grapa, més grapa als seus homes perquè no abaixessin la guàrdia en
els últims 45 minuts, perquè no fossin golejats, com ho van ser.
Amb aquestes França es va dedicar a esperar i a deixar passar el temps, reforçada per la seva notable
defensa. Els brasilers van pressionar de valent i primer Barthez (en l'única rematada de Ronaldo), després
Desailly (batut Barthez) i més tard el travesser (amb xut Denilson) van evitar el 2-1, mentre que Guivarc'h, el
caprici de Jacquet, s'entestava a no materialitzar un 3-0 que tampoc Dugarry va ser capaç d'aconseguir,
però sí Petit en el temps afegit.
Amb el partit del tot controlat per França, Marcel Desailly (molt múscul, poc cervell) es va fer expulsar i va
donar un xic més d'animació a una festa que ha durat tota la nit i la matinada, durarà tot el dia d'avui i fins
passat el 14 juillet es prolongarà a l'últim racó d'un país, França, que ha guanyat el seu primer Mundial.
L'últim del segle, amb tota justícia. Han estat els millors. El campió sempre ho és.
Àngel del Castillo, Avui,13/07/98
252