Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una
conversa sobre com n'és de presumptuosa la gent.
- Saps? Jo vaig viure en l'estoig d'una senyoreta - va dir l'agulla de sargir -; era cuinera;
tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res tan envanit com aquells cinc dits; i, no
obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure'm de l'estoig i tornar-me a
ficar en ell.
- Brillaven potser? - va preguntar el casc de botella.
- Brillar? - va exclamar l'agulla -. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc
germans, tots dits de naixement. Anaven sempre junts, la mar d'erts un al costat de l'altre,
a pesar que cap era de la mateixa longitud.
El de més fora, es deia «Polze», era curt i gros, estava separat de la mà, i com només
tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un
home li'l tallaven, quedava inútil per al servei militar.
Després venia l'«índex», que es ficava en el dolç i en l'amarg, assenyalava el sol i la lluna
i era el que estrenyia la ploma quan escrivien.
El «Llargarut» es mirava als altres des de l'alt; l' «Anular» es passejava amb un cèrcol d'or
al voltant del cos, i el menut «petit» no feia res,i de tot això estava molt ufà.
Tot era riure-se'n i vanagloriar-se'n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador.
- Ara estem aquí, brillant - va dir el casc de botella. En el mateix moment va arribar més
aigua al rierol, el va desbordar i se'n va endur el casc.
- Anem! A aquest l'han despatxat - va dir l'agulla -. Jo em quedo, sóc massa fina, però
això és el meu orgull, i val la pena -. I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments.
- De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d'un raig de sol.
Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l'aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu
pare em troba. Si no se m'hagués trencat l'ull, crec que ploraria; però no, no és distingit
plorar.
Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere de
claus vells, monedes petites i altres coses per l'estil. Era una distracció molt bruta, però
ells es divertien d'allò més.
- Ai! - va exclamar un; s'havia punxat amb l'agulla de sargir -. Aquesta porca!
- Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! - va protestar l'agulla; però ningú la va sentir.
El lacre s'havia després, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la
qual cosa l'agulla es va creure encara més fina que abans.
- Aquí ve surant una corfa d'ou! - van cridar els xiquets, i van clavar en ella l'agulla.
- Negra sobre fons blanc - va observar aquesta -. Què bé m'escau! Sóc ben visible.
Sempre que no em maregi, ni vomiti! -. Però no es va marejar ni va vomitar.
- És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d'acer. En això sí que estic per sobre
del populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix.
- Crac! - va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d'un carro.
- Uf, com pesa! - va afegir l'agulla -. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! -. Però
no es va trencar, no obstant haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si
fos per mi, podria seguir allà molts anys.