Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

- Dos caps són millor que no pas un de sol -va dir Oonagh mentre es dirigia cap al lloc on
guardava els fils màgics. Va arrancar nou fils de llana de diferents colors i els va trenar en tres
trenes, amb tres colors a cada una; es va posar una trena al braç dret, una altra al voltant del
turmell dret, una tercera al voltant del cor, i d’aquesta manera va quedar protegida. Després es
va posar en marxa. Va demanar als criats que pugessin a les golfes i li baixessin graelles i un
bressol. Les graelles les tenia per fer pastissos, però va amagar-les dintre dels pastissos i
després els va posar al foc de la manera habitual. Quan estaven fets, els va enfarinar de
manera que quedés amagada qualsevol protuberància, i els va posar a refredar a la finestra.
Després va posar llet dintre d’un gran pot, i més tard va convertir la llet en mató i xerigot, i va
ensenyar a Finn com agafar el mató amb la mà i fer-lo llis com una pedra. Després va agafar
una camisa de dormir i un xal per vestir Finn, i li va posar una gorra de dormir al cap. Li va dir
que s’hauria de posar dins el bressol i cobrir-se completament amb els llençols, i treure només
els ulls per fora.
- No hi cabo, jo, al bressol -va dir Finn.
- Doncs t’hauràs d’arronsar -li va contestar Oohagh-; has de fer veure que ets el nostre fill.
- Però si jo no sóc cap nen -va protestar Finn, i va tenir por d’haver portat la covardia massa
lluny. Oonagh no va fer cas dels seus murmuris: el va ficar dintre del bressol i el va cobrir amb
grans mantes de llana i camusses vermelles.
- I ara què faig? -va preguntar Finn.
- Txxx -va fer Oonagh perquè se sentia el gegant, que pujava el turó amenaçant els gossos
amb la destral perquè callessin. Va travessar el pati ben tibat i, en arribar a la porta, va agafar
un dels suports de roure i va bramar: "Hi ha algú?" Oonagh va anar a obrir amb molta por i va
veure en McConigle, que duia pells de rata i pells d’esquirol penjades de les orelles, i el tercer
ull li rodava com una baldufa.
- Sou la senyora Finn, suposo -va dir el gegant.
- Sí -va contestar Oonagh-, i estic molt orgullosa de ser la seva dona.
- Es pensa que és el gegant més fort d'Irlanda -va dir McConigle.
- Això és un fet demostrat -va contestar la dona amb orgull.
- Hi ha un home davant vostre que té moltes ganes de tenir-hi una baralla -va dir McConigle,
mirant al voltant per veure si ensumava el seu rival-. Què potser s’amaga de mi?
- Amagar-se? -va fer Oonagh-. Ha marxat llançant escuma per la boca. Ha sortit a buscar-vos, i
teniu sort que no us hagi trobat, o ara ja seríeu home mort: tindria el vostre cap a la pica com a
ornament.
- Sou una guilla -va dir McConigle bramant de ràbia, però Oonagh no es va alarmar en absolut.
- En fa dos com vós d’alçada, i està molt més ben fet -va replicar.
- No coneixeu la meva força -va dir McConigle.
- Si és així, aixequeu la casa i gireu-la -va dir Oonagh.
El gegant es va aixecar, es va ficar el dit del mig a la boca, va pensar un moment, després va
sortir fora, va envoltar la casa amb els braços, la va aixecar i la va posar mirant cap una altra
banda. Finn, al seu bressol, estava ara de cara a una altra direcció; allà es trobava, suant com
un condemnat de calor i de nervis.