Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Contes d’arreu del món. País: Benín
MAWU I ELS SEUS FILLS
Diuen els vells del meu poble que quan el sol s'amaga ja a l'altra banda de la plana,
darrere els arbres gegantins, i en el poblat es comencen a encendre els focs del sopar,
que fa molt temps, quan els homes i les divinitats vivien plegats encara i la terra era
dolça, Mawu -el més gran de tots els déus, el creador de tot el que existeix- veia,
content, orgullós, com creixien els seus fills: Alo (que vol dir braç), Adogo (que vol dir
panxa) i Afo (que vol dir peu). Era una família unida que s'estimava.
Però un dia, quan va estar segur que no era ja un estrany a la terra i que l'harmonia
regnava a la seva petita família, Mawu va decidir que era hora ja de tornar al seu
reialme. Va reunir, doncs, els seus tres fills i els va dir:
- Fills meus, m'estic fent vell i tinc ganes de tornar al lloc d'on vaig venir, ja sou prou
grans per quedar-vos sols. Estimeu-vos, sigueu solidaris. Ajudeu, sempre que pugueu,
els qui ho necessitin. No menyspreeu ningú perquè ningú no és menyspreable, doneu
almoina a qui ho necessiti i, per sobre de tot, no oblideu els meus consells i així tindreu
una vida feliç.
Mawu va afegir que els consells que els acabava de donar eren el més preciós de la
seva saviesa, allò que més s'estimava.
Els tres nois van prometre que seguirien aquelles recomanacions.
Així, doncs, al cap d'uns quants dies Mawu es va vestir amb el seu gran mantell
daurat, va agafar el ceptre i les insígnies del seu rang, els meravellosos objectes de la
divinitat i màgicament va anar enlairant-se fins a desaparèixer de la vista dels qui
l'acomiadaven, els quals obrien de bat a bat els seus ulls admirant el poder del pare
dels déus.
Els tres fills es van fer homes, cuidaven les seves collites, menjaven tot el que
necessitaven i, quan arribava la nit, s'asseien amb els seus, parlaven i reien tot bevent
el deliciós vi de palma.
Tots tres havien arribat a gaudir d'una brillant situació. Alo, el braç, vivia en una casa
molt gran, envoltada per la densa vegetació del bosc; la llar d'Adogo, la panxa, era
més petita i s'aixecava enmig dels seus camps que li donaven molta fruita, gra i
verdura.
També Afo, el peu, vivia bé, el seu bestiar es multiplicava molt, tenia porcs, pintades i
petites cabres que trescaven ací i allà, donant-li llet i carn quan la necessitava.
Però Alo i Afo semblaven haver oblidat els consells del seu pare, el gran Mawu, i la
seva vida anava depravant-se. Menyspreaven els pobres, maltractaven la gent
menuda, la seva riquesa els omplia d'orgull i humiliaven la gent de condició més baixa
amb la seva actitud i el seu tracte.
Adogo, en canvi, era modest i pels seus actes es veia que no havia oblidat les
recomanacions del pare. Al contrari dels seus germans, donava almoina a qui la
demanava, a casa seva hi havia sempre menjar per a qui tenia gana, visitava els seus
germans i, quan estaven malalts, els cuidava i se'n preocupava.