Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: narració
SISET A LA RIBA DEL TER
Com cada dilluns, de camí a la fàbrica, en Siset mira el riu recolzat a la barana del pont. En aquell
indret, l’aigua sempre baixa tèrbola i encrespada. De petit, amb els amics, jugaven a llençar-hi
escopinades i els gargalls es confonien amb els esquitxos d’escuma dels remolins. Anys després,
a l’Institut van parlar-los d’Heràclit i es mirava les aigües amb posat transcendent, somniador:
tenia il•lusions, grans projectes, però el futur va esvanir-se quan li van oferir feina fixa a la fàbrica.
Des d’aleshores es va acostumar a aturar-se al pont cada dilluns per escometre la nova setmana
amb les energies renovades: es repenjava al passamà cobert de gebre i omplia els pulmons de
l’aire glaçat de l’alba. Només va faltar a la cita quan van casar-lo amb una noia de Sarrià de Ter –
van estar-se una setmana a Andorra– i quan va néixer el primer fill –el cap de personal, generós,
va donar-li un permís de cinc dies (que no li concediria amb les altres criatures que, amb un
degoteig implacable, van anar venint al món: les rutines fan de mal celebrar)–.
Avui recorda també la sardinada que cada divuit de Març, per Sant Salvador, reunia tota la família
a la riba per festejar l’onomàstica del seu pare. També alguns diumenges hi solia portar el fill gran
a pescar, i tornaven a casa triomfalment carregats de barbs i truites per sopar. Darrerament hi ha
vingut sovint a passejar amb aquests néts dels quals sempre confondrà els noms (i anotar-los no li
serveix de res, massa vegades ho ha fet i tampoc no ha aconseguit associar el garbuix de noms
amb les corresponents fesomies).
Avui, però, en Siset mira el riu recolzat a la barana del pont per última vegada. I pensa,
malenconiós, que més que un riu, en els propers anys l’esperen les aigües quietes i letàrgiques
d’un estany.