Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Text informatius Tipologia textual: narració
PRESA DE NUMÀNCIA
Els numantins, assetjats per la fam, van enviar cinc homes a Escipió per tal que miressin si
aquest els donaria un tracte moderat si es lliuraven als romans. Però Escipió, que coneixia pels
presoners tot el que passava a la ciutat, els va respondre que havien de posar-se a les seves
mans i retre la ciutat i les armes.
Els numantins, que fins aleshores havien estat de natural violent, a causa de la seva gran llibertat
i per la manca de costum de rebre ordres, es van enfurir molt més per la seva dissort quan van
saber la resposta d’Escipió i, amb un comportament insòlit en ells, van assassinar els cinc
ambaixadors que havien estat missatgers de tan males notícies.
No gaire temps després, com fan alguns en els moments crítics de la guerra, van començar a
rosegar pells cuites, ja que hi mancaven totalment els comestibles, el blat, el bestiar i l’herba.
Però, quan les pells es van acabar, van menjar carn humana cuita, començant per la dels morts,
que trossejaven a les cuines; després ja no van tenir cap estimació per la vida dels malalts i,
finalment, els més forts van emprar la seva força contra els més febles. No va mancar cap
depravació en uns homes amb l’ànima plena de còlera a causa dels aliments que menjaven i amb
el cos igual en tot al de les bèsties, a causa de la fam, dels cabells i del temps.
Així estaven quan es van retre a Escipió, que els va ordenar que portessin les armes aquell
mateix dia al lloc indicat i que l’endemà anessin a un altre lloc diferent. Els numantins van
depassar el termini del dia, ja que van acordar que molts tenien encara la llibertat i que volien
llevar-se la vida. Així doncs, van sol·licitar un dia per preparar la mort. L’amor a la llibertat i el
valor de la petita ciutat bàrbara van ser així de grans. Ja que, tot i que hi havia 8.000 numantins
en temps de pau, ¡quin gran nombre de derrotes, i de quina importància, van haver de sofrir els
romans de mans d’aquells; i que n’era de gran el darrer general que els va assetjar amb 60.000
soldats, i malgrat tot els numantins els van reptar moltes vegades a la lluita! Però Escipió estava
molt més avesat que ells a comandar l’exèrcit i no va arribar a les mans amb aquelles feres, sinó
que els va sotmetre per la fam, un mal contra el qual no es pot combatre, i que era, a més, l’únic
mitjà per vèncer els homes i l’únic amb el qual van poder ser vençuts.
Aquells que ho van voler es van donar la mort, cadascú pel procediment que li va semblar millor,
mentre que els altres, que van anar al tercer dia al lloc que els havien ordenat, oferien un
espectacle difícil de contemplar i extraordinari: els seus cossos eren bruts, duien les ungles
llargues, eren coberts de pèl abundant i plens d’immundícia, i feien una pudor fortíssima; anaven
vestits amb parracs greixosos i, a més a més, pudents.
APIÀ: Guerres ibèriques