llibre de resums - Congrés de la Societat Catalana d'Anestesiologia ...

P73. MANEIG ANESTÈSIC D'UNA GESTANT SOTMESA A CRANIOTOMIA DE FOSSA
POSTERIOR
N. Sargatal; A. Ordóñez; G. Miró; J. López; Mª T. Metje; A. Villalonga
Hospital Josep Trueta de Girona
INTRODUCCIÓ: La freqüència de cirurgia no obstètrica en les gestants és
aproximadament del 2/1000 casos. En neurocirurgia és molt menor. El maneig
anestèsic d’una gestant amb un tumor intracraneal representa un repte
per l’anestesiòleg que ha de procurar per la seguretat materna i la fetal. Presentem
el maneig anestèsic d’una gestant sotmesa a craniotomia, revisant
les consideracions intraoperatòries que cal tenir en compte.
CAS CLÍNIC: Pacient de 31 anys, gestant de 34 setmanes, que fou intervinguda
d’un tumor cerebelòs esquerre compatible amb hemangioblastoma,
que causava un important efecte massa amb signes d’herniació transtentorial
i amigdalar i hidrocefàlia. Es va realitzar una craniotomia suboccipital
amb ressecció tumoral en posició sentada. Monitoratge de la tensió arterial
invasiva, pulsioximetria, ECG (5 derivacions), oximetria cerebral, capnografia
i pressió venosa central. La inducció es realitzà amb midazolam, remifentanil,
propofol i vecuroni. Posteriorment es col·locà la pacient en sedestació.
Manteniment amb sevofluorane amb CAM inferior a 1 i perfussions de remifentanil
i vecuroni. La pacient es va mantenir hemodinàmicament estable durant
tot el procediment. Durant la intervenció quirúrgica es realitzà un monitoratge
continu de la freqüència cardíaca fetal (FCF) i de la dinàmica uterina
amb presència d’un ginecòleg. S’observà un descens de la FCF no patològic
i compatible amb l’anestèsia general. La pacient fou extubada a quiròfan i es
va mantenir 24 hores a l’àrea de reanimació on es continuà el monitoratge
materno-fetal, sense incidències. A l’exploració neurològica postoperatòria
s’observà una limitació del IV parell craneal i diplòpia a l’acomodació que
s’autolimità. Un mes més tard es va realitzar una cesària electiva sota anestèsia
general sense complicacions.
PÒSTERS. Dissabte Sessió 11
COMENTARI: Tot i que la neurocirurgia en una gestant s’intenta diferir fins
després del part per les seves implicacions fetals i maternes, les condicions
clíniques de la nostra pacient no ho van permetre.
En aquest cas conflueixen una sèrie de variables que poden conduir a
l’aparició de complicacions greus: tumor de fossa posterior, pacient gestant,
signes d’herniació cerebral i necessitat de sedestació de la pacient. Es va
decidir col·locar la pacient en aquesta posició per la contraindicació del decúbit
prono per la presència del fetus. A més, s’han de prendre precaucions
per assegurar una bona perfussió úter-placentària per impedir la hipòxia i
l’acidosi fetal. Després de la setmana 16 de gestació un monitoratge continu
de la FCF pot ser d’utilitat per la detecció de la hipòxia fetal precoç perioperatòria.
A l’embaràs hi ha un risc de broncoaspiració afegit. En el nostre cas
no es va utilitzar succinilcolina durant la inducció pel seu efecte sobre la
pressió intracraneal. El maneig de les gestants amb tumor cerebral s’ha de
individualitzar, i la decisió final s’ha de basar en la patologia intracranial i les
seves manifestacions, l’edat gestacional i els desitjos de la mare.
BIBLIOGRAFIA:
– Giannini A, Bricchi M. Posterior fossa surgery in the sitting position in a pregnant patient
with cerebellopontine angle meningioma. Br J Anaeth 1999; 82:941-4.
– Boker A, Bill Y Ong. Anesthesia for cesarean section and posterior fossa craniotomy
in a patient with von Hippel-Lindau disease. Can J Anesth 2001; 48(4): 387-90.
– Balbi M, Manninen P. Craniotomy for suprasellar meningioma in a 28-week pregnant
woman without fetal heart rate monitoring. Can J Anesth 2004; 51 (6): 573-576.
P74. ANESTESIA EN SINDROME DE LARSEN.A PROPOSITO DE UN CASO
J. Ramos; N. Mira; J. Saludes; J. Recasens; M. Rull
Hospital Universitario Joan XXIII Tarragona
El Síndrome de Larsen se considera una osteocondrodisplasia autosómica dominante
(aunque se han registrado casos esporádicos), caracterizado por luxaciones
congénitas de grandes articulaciones,hipermovilidad articular y anomalías
craneofaciales(puente nasal plano,hipertelorismo y fisura palatina);
también problemas respiratorios frecuentes por rigidez de vías aéreas superiores.
Responsables del mismo son mutaciones del gen FLNB que codifica la
filamina A. Nuestro caso clínico trata de una niña de 6 meses de edad y 6,7 Kg
de peso aproximadamente,con hiperlaxitud articular, luxación bilateral de cadera,pies
equinovaros,manos en garra y anomalías craneofaciales caracteríticas.
En los antecedentes destaca madre y abuela de la paciente con el mismo
cuadro clínico. Se decide reducción de cadera bilateral por el servicio de Traumatología
para la cual se propone plan anestésico consistente en canalización
de via periférica con abbocath nº 21, inducción anestesia general con atro-
pina,alfentanilo,propofol y cisatracurio procediendose a IOT con tubo endotraqueal
nº 3.5. Mantenimiento anestesia con sevofluorano. Tras ella se realiza
bloqueo caudal (5 ml Bupivacaína 0.25%,12.5 mgrs). La intervención fue
realizada satisfactoriamente desde el punto de vista quirúrguico y anéstesico.
Para el control del dolor postoperatorio se pautó perfusión continua con Bupivacaína
0.25% (50 ml en 50 ml de SF) a 1 ml/h por catéter caudal. Concluimos
que el manejo de dicho síndrome debe ser adaptado a cada paciente y
puede suponer un tratamiento ortopédico, tratamiento quirúrgico realizado en
varias etapas,oxígeno o respiración asistida, terapia del lenguaje y/o fisioterapia.
El tratamiento quirúrgico está indicado en pie equino varo aducto, luxación
patelofemoral y luxación uni o bilateral de cadera. Para su realización
consideramos como opción la anestesia general combinada con el bloqueo
caudal en pacientes como el de nuestro caso clínico.
115
PÒSTERS - Dissabte Sessió 11