llibre de resums - Congrés de la Societat Catalana d'Anestesiologia ...

VI CONGRÉS DE LA SCARTD
P3. ANESTÈSIA EN MALALTS EMFISEMATOSOS PER LA COL·LOCACIÓ DE
VÀLVULES ENDOBRONQUIALS REDUCTORES DE VOLUM
B. Gil; A. Casanovas; C. Martín; C. Benito; M. J. Castro; A. Rosell
Hospital de Bellvitge
INTRODUCCIÓ: L'emfisema pulmonar és una malaltia obstructiva crònica progressiva
invalidant amb una prevalença del 2%.Clàssicament s'ha tractat farmacològicament,amb
cirurgia reductora de volum o finalment amb transplantament.Recentment
s'ha descrit una tècnica reductora broncoscòpica menys
invasiva que minimitza riscos intraoperatoris i postoperatoris. Els pacients sotmesos
a a aquesta tècinica pateixen estadis avançats de l'emfisema amb les
particularitats anestèsic-ventilatòries que això comporta. Presentem el maneig
perioperatori dels primers casos d'una sèrie del nostre centre sotmesos
a la col·locació de vàlvules bronquials unidireccionals reductives (EBV) que
participen en un estudi multicèntric internacional (Spiration).
MATERIAL I MÈTODES: Quatre pacients varons d'edats compreses entre 40
i 55 anys, cumplint criteris d'inclusió a Spiration, ASA III, van ser sotmesos a
anestèsia general. L'inducció es portà a terme amb 1'5-2 ug/Kg de fentanilo,
1'5-2 mg/Kg de propofol i 0'4 mg/Kg de rocuroni. El manteniment endovenós
amb perfusió continua de remifentanilo i propofol. Es va seguir per
a tots el mateix protocol amb administració endovenosa de 1 mg/Kg de metilprednisolona,
antibioteràpia profilàctica i broncodilatadors. Es controlà la via
aèrea amb tub endotraqueal de 8 mm (DI) amb una conexió especial per la
introducció d'un fibroscopi. Es ventilà amb un respirador Aisys Carestation de
GE en mode ventilatori SIMV.
78
RESULTATS: Tres pacients (Cormack I-II) van ser intubats amb laringoscòpia
convencional, l'altre malalt (Cormack IV) s'intubà a través del fibroscopi. En
tots es va poder realitzar la col·locació endobronquial de EBV de forma
uni/multilobar o uni/bilateral amb èxit. El control ventilatori durant el procediment
fou efectiu en tots sense presentar problemes respiratoris cap d'ells.
Tots els malalts van ser extubats durants els 30 minuts posteriors a la suspensió
de l'anestèsia. Durant el postoperatori, es registrà un cas de broncoespasme
que es tractà satisfactoriament amb broncodilatadors i corticoids.
Es van seguir els malalts en controls posteriors no presentant cap complicació
ni èxitus de causa respiratòria.
CONCLUSIÓ: L'emfisema gaudeix actualment de la possibilitat d'un nou tractament
menys agressiu per a pacients en estadis molt avançats de la malaltia.
Clàssicament havien de ser tractats amb cirurgia altament invasiva amb
un elevat risc anestèsic-ventilatori. La tècnica que exposem permet una
anestèsia general endovenosa amb control de la via aèrea: redueix el volum
inefectiu en la ventilació, millora la tolerància i qualitat de vida, així com les
proves funcionals respiratòries.
P4. PNEUMOTÒRAX EN PACIENT POSTOPERAT D’ARTRÒDESI DORSAL
V. Farré; N. Montori; S. Coves; O. Ramiro; B. Méndez; María Rull
Hosp. Joan XXIII de Tarragona
INTRODUCCIÓ: El pneumotòrax és una situació poc freqüent però a tenir present
quan apareix insuficiència respiratòria en un pacient postquirúrgic en la
columna vertebral. Presentem el cas clínic d’un pacient amb traumatisme
toràcic, sotmès a descompressió i artròdesi dorsal que presenta dispnea postoperatòria.
CAS CLÍNIC: Pacient baró de 49 anys sense antecedents patològics d’interès,
afectat d’ocupació del canal medul·lar d’origen traumàtic en el que es realitza
una descompressió amb artròdesi dorsal. L’intraoperatori es realitza
sense incidències i és extubat a quiròfan sense problemes A l’arribada a reanimació,
presenta dessaturació progressiva amb saturacions màximes
d’oxigen del 89% amb VMK reservori i asimetria respiratòria. A l’auscultació,
s’objectiva hipofonesi dreta. Es realitza radiografia toràcica on s’observa
col·lapse pulmonar dret, motiu pel que es decideix la col·locació d’un drenatge
toràcic que resulta productiu per contingut hemàtic i aire. El pacient
respon favorablement i recupera les saturacions, observant-se a la placa de
tòrax de control una reexpansió pulmonar completa. El malalt, finalment és
traslladat al seu hospital de referència per continuar la seva recuperació.
DISCUSSIÓ: 1. El diagnòstic diferencial del pneumotòrax en un pacient postquirúrgic
s’ha de fer entre les següents entitats: Atelectàsia secundària a
intubació selectiva. Broncospasme. Broncoaspiració. Mal funcionament del
ventilador. TEP. Perforació de l’artèria pulmonar. 2. En el traumatisme tòracoabdominal,
s’ha de fer un diagnòstic acurat de la presència de pneumotòrax
ocult, sobretot en el cas que es necessiti ventilació mecànica posterior, per
a qualsevol causa. 3. Hi ha diversos factors de risc per patir fracàs respiratori:
edat >35 anys, un ISS >25, un GCS ≤ 12, afectació pulmonar directa i
estabilització quirúrgica aplaçada més de dos dies després de l’admissió.
4. En el nostre cas, degut al intraoperatori sense incidències i l’inici de la clínica
a la sala de Reanimació, considerem el pneumotòrax secundari a una
complicació de l’acte quirúrgic.
CONCLUSIÓ: Davant d’una insuficiència respiratòria sobtada durant el postoperatori,
cal tenir sempre present la possibilitat d’un pneumotòrax, sobretot
si s’ha realitzat una cirurgia toràcica, vertebral mitja-alta o abdominal alta.