llibre de resums - Congrés de la Societat Catalana d'Anestesiologia ...

VI CONGRÉS DE LA SCARTD
P81. SÍNDROME DE HORNER Y BLOQUEO DEL PLEXO BRAQUIAL TRAS ANESTESIA
EPIDURAL PARA TRABAJO DE PARTO Y CESÁREA
G. Molins
Institut Universitari Dexeus
El Síndrome de Horner es una complicación que se ha asociado a diversas
técnicas de anestesia regional (intradural, epidural o plexo braquial); siendo
descrita en la literatura médica como una complicación de incidencia baja;
y que aparece más frecuentemente en las embarazadas tras anestesia epidural
por los cambios fisiológicos y anatómicos que acontecen durante el
embarazo. Sin embargo; sólo se han descrito 3 casos previos asociando un
bloqueo del plexo braquial. Presento el caso de una gestante de 30 años, primípara,
semanas 40+1; que requirió analgesia epidural para trabajo de parto
cuando se encontraba con una dilatación del cuello de útero de 5cm. Su colocación
transcurrió sin incidencias. Se comprobó su correcta colocación. Se
administró una dosis inicial en bolos de 9ml de Ropivacaina 0,2% y 50_g de
Fentanilo en total, y se inició una perfusión de Ropivacaina 0,2% y Fentanilo
1_g/ml a 8ml/h. Tras 8 horas de perfusión y trabajo de parto, la paciente no
alcanza la dilatación completa y se decide realizar cesárea por distocia de
progresión. Se traslada a quirófano donde se administran 8ml de Ropivacaina
0,75%, objetivándose un bloqueo efectivo de los dermatomas DIV a SV
ambos inclusive. Se realiza la cesárea sin complicaciones, y al trasladar la paciente
a Reanimación objetivamos bloqueo motor y sensitivo de miembros inferiores
propio de una analgesia epidural lumbar; asociado a pérdida de
fuerza del miembro superior derecho y ptosis palpebral y miosis del ojo derecho.
Por lo que diagnosticamos un síndrome de Horner y bloqueo del plexo
braquial ipsilateral como complicación de una anestesia epidural lumbar en
una embarzada, desapareciendo espontáneamente a las 4 y 1 horas respectivamente.
Se revisan las causas y consecuencias de este tipo de casos.
P82. SÍNDROME DE HORNER ASSOCIAT A ANALGÈSIA EPIDURAL OBSTÈTRICA
Á. Romero; R. Torruella; F. Añez
Hospital de Mataró. Consorci Sanitari del Maresme
INTRODUCCIÓ: La freqüència del síndrome de Horner associat a analgèsia
epidural durant el treball de part oscil·la del 0’4% podent arribar al 4% en cesària.
Es postula el bloqueig de les fibres simpàtiques del gangli estrellat localitzades
de C8 a T1.
CAS CLÍNIC: Dona de 25 anys, primípera, sense antecedents d’interès. Es realitza
epidural amb agulla de Touhy 18 en sedestació, sense dificultats, localitzant
espai epidural amb tècnica de pèrdua de resistència amb solució salina.
Es col·loca catèter epidural cefàlic i es realitza dosis test amb Lidocaina
sense adrenalina al 2% 2,5 ml negativa. Posteriorment s’administren 12ml
de bupivacaina a 0.125%. Als 45 minuts presenta síndrome de Horner esquerra,
sense cap altre alteració clínica associada. Malgrat mantenir perfusió
epidural a 8 ml/h de bupivacaina 0.1% i administració d’un nou bolus de lidocaina
1.2% de 10ml per realitzar part instrumentat, no hi ha modificació
del quadre, i a les 3h de l’inici havia remés integrament. No va haver-hi en
cap moment repercussió sobre el nounat.
120
DISCUSIÓ: Discutim diverses possibilitats etiopatogèniques: 1. La major freqüència
d’aquesta patologia en pacients embarassades degut a canvis en la
pressió de l’espai epidural, augment de la pressió venosa per compressió
aortocava de l’úter i augment de la pressió d’ambdos espais durant les contraccions
uterines. 2. Diferent sensibilitat de les fibres nervioses simpàtiques
(tipus B) als anestèsics locals. 3. Existència de tabics epidurals o de la placa
mediana dorsalis. 4. Influència de la posició de la pacient, el volum, la concentració
d’infusió i tipus d’infusió utilitzada (bolus vs infusió continua).
5.Migració subdural o paravertebral dels anestèsics locals.
CONCLUSIÓ: En la majoria de casos es tracta d’un quadre unilateral, que apareix
durant l’administració d’analgèsia per el treball de part, en pacients joves,
sense patologies associades. És de ràpida evolució, benigne, de resolució en
hores sense seqüeles i sense la necessitat de realitzar més procediments
diagnòstics. Serveix per alertar sobre un probable ascens del nivell de
l’anestèsic local.