Zbornik Mednarodnega literarnega srečanja Vilenica 2004 - Ljudmila

Txema Martínez Inglés
El cor de Chopin
Recordo els dits de la meva germana
sobre les tecles negres i espelmoses
del piano de casa,
els seus peus menuts als pedals
caminant suaument,
com si passessin per damunt d’un somni.
Cada tarda, ella aprenia a tocar
Chopin, una vegada rere l’altra,
mentre jo feia els deures o jugava
a terra al seu costat,
sota la cua llarga dels cabells
i un cel de pentagrames.
Cada vespre, els seus nocturns neixien
de martellets de fusta, els sentíem niar
pels racons d’aquell pis de lloguer dels setanta,
voletejant en l’hora baixa
com ocells resplendents vora l’abisme.
Un dia de juny, mentre la padrina
netejava maduixes a la cuina,
va surar del no-res la Barcarola,
balancejant-se, transparent,
com mai l’havia interpretat abans,
i després d’escoltar-la ens vam quedar quiets,
vam aprendre el silenci.
L’endemà, se’n va anar de casa.
Recordo la mare plorant
a l’hora de dinar, la mà del pare
tancant de cop la tapa del piano,
el sanglot de metall inconsolable.
Va caldre temps per apagar la música.
Jo seguia sentint les notes fràgils
des dels respiradors, a les parets i al sostre,
al passadís fosc, per les canonades,
sota l’aigua del bany.
Quan va desaparèixer,
va arribar un nou silenci, però no el de l’absència,
sinó un silenci intens més enllà del record
que podíem palpar en cada cop de porta,
en el batre de truites i el traginar de plats
i bombones, la veu que em cridava a sopar,
els discursos per televisió,
i retalls de converses, discussions i rialles
flotant sobre els balcons d’un bloc de barri.
277