Consult the text in PDF format - La Pedrera

Joan Comellas, Josep M. Mestres Quadreny, Josep Cercós,
Xavier Benguerel, Josep Soler i Joan Guinjoan (però
també altres músics no dedicats a la composició, com
Enric Gispert, Gregori Estrada, Ireneu Segarra, Lluís
Millet, Salvador Moreno o Sebastià Benet) dilaten la
nòmina dels que van trobar el camí gràcies al seu ensenyament.
La segona avantguarda, que en diem, té les seves arrels
barcelonines en el grup que, amb el nom de Cercle
Manuel de Falla, és fundat el 1947 per Cerdà, Comellas,
Manuel Valls, Antoni Ruiz-Pipó, Albert Blancafort (fill
de Manuel Blancafort, un dels vuit integrants del grup
Compositors Independents de Catalunya que, amb el
Grup dels Vuit creat a Madrid, havia aplegat els noms
capdavanters de la renovació musical en la República),
la cantant Anna Ricci i Juan Eduardo Cirlot, redactor
del manifest i l’impulsor més actiu (i de més base
teòrica) del seu moment. Conegut com a autor d’un Diccionari
de símbols magnífic, Cirlot també va ser compositor
d’unes obres atonals (Himne per a piano o el
129
JOSÉ LUIS TÉLLEZ
Concertino per a instruments de corda) entre les més
avançades de l’època. D’altra banda, Joan Comellas (el
Masnou, 1913) és un músic més intuïtiu que no pas rigorós,
que en obres com el Llibre dels sons per a orquestra
de corda aconsegueix una originalitat tímbrica sorprenent,
sobretot si pensem que ja el va compondre el
1957; el seu cicle Tonades d’ultramar, del 1953, és una de
les obres més refinades que es van crear dins del Cercle.
Josep Casanovas (Barcelona, 1924-1996) és autor
d’un catàleg breu, perquè va abandonar la composició
a la fi de la dècada dels setanta, però de gran qualitat;
dels seus primers anys destaquen les delicades Cançons
a Guiomar (1952); Bipolar (1964) és una peça pianística
a la frontera de l’atonalisme que ha tingut justa difusió.
L’obra de Casanovas conclou poc després del seu
excel·lent Octet de les constel·lacions, per a octet mixt.
L’únic autor actiu en aquests anys, tot i d’una generació
anterior i connectat directament amb els músics
de la República, és Joaquim Homs (Barcelona, 1906-
2003), deixeble de Robert Gerhard, amb qui va conti-