Consult the text in PDF format - La Pedrera

haver-hi concerts generalistes, per dir-ho d’alguna manera,
que comporten novetats que impliquen més o menys
una certa tensió de l’audició; obres clàssiques que permeten
no solament retrobar-se en terreny conegut, i
demanen una audició més reposada, però inciten a les
comparacions, als contrastos, a una reflexió sobre la
manera d’escoltar, l’estil, la percepció, l’emoció experimentada.
Podem suggerir, en contraposició, programes
molt estrictes, de recerca, on les obres estaran agrupades
per afinitats o per total discontinuïtat, que arrosseguen
l’auditor a una mena d’aventura on l’exploració tindrà
els seus beneficis, però també els seus contratemps i
caldrà ser bastant obert per acceptar-ho.
Existeix un nombre prou gran d’estratègies per organitzar
programes extremament variats. Puc citar-ne
algunes, com els temes musicals que irrigaran una temporada:
característiques estilístiques, escriptures específiques
instrumentals, varietat dels materials, formes
musicals i expressivitat, etc. Els recursos són inesgo-
tables des dels més concrets fins als més especulatius,
però el paper primordial de l’orquestra és afavorir la
novetat i al mateix temps crear un repertori. Convé, primer
de tot, donar l’oportunitat als compositors de fer
escoltar les seves obres a la resta de compositors, sobretot
si els manca encara experiència directa; i a un públic,
ben evidentment. La polèmica sorgeix sovint de la tria
dels compositors programats. Per què aquesta tria, que
descrivim de vegades com a parcial i autoritària, i per
què no aquells altres compositors que revestim de qualitats
excepcionals per a les necessitats de la causa? Una
tria està mínimament justificada per la força de la personalitat,
confirmada progressivament per un ofici capaç
d’assumir-ne les conseqüències. Pel que fa a mi, prefereixo
el desencert de la descoberta a la murrieria de l’ofici,
l’una pot ser portadora de futur, l’altra certament no.
Dit això, l’error no el podem excloure si tenim en compte
que el dogma de la infal·libilitat no dicta la política
17
PIERRE BOULEZ
de l’Ensemble, ja que està parcialment en mans d’un
comitè de selecció independent i renovat cada any.
No solament he parlat de descoberta, també ho he fet
de repertori: dues nocions que semblen fonamentalment
contradictòries. De fet, són complementàries: si
una obra ens sobta per la seva qualitat, la programem
freqüentment; així, els intèrprets s’hi sentiran cada cop
més a gust, i com més còmodes se sentin, més aconseguiran
una veritable interpretació, en possessió del text
musical, d’aquest que ell vol expressar i fer sentir. L’esforç
ha desaparegut, queda la joia de l’acompliment,
cosa que és la finalitat de tot intèrpret respecte a l’obra
que aborda.
Si el músic pot acomplir aquest recorregut, aquest
progrés vers l’obra, caldria que el públic també ho pogués
fer. Per això és indispensable posar a la seva disposició
una documentació «instantània». Per què? Perquè seria
ben estrany que poguéssim tornar a donar una obra en
el mateix marc en un interval molt proper, atès que les
Si parlem de la vida de l’Ensemble i de la seva resplendor, caldria
dir alguna cosa sobre la importància del lloc d’on parteix: la sala
és per ella mateixa un element capital perquè aquesta resplendor
tingui tota la potència i eficàcia.
programacions són establertes amb un mínim de dos
anys d’antelació per poder assegurar-se tots els ajuts
necessaris. Per tant, en general, només podrem reprogramar
al cap de dos anys aproximadament. Com l’interès
per una obra pot mantenir-se en un termini també
desmesurat? La curiositat s’esmussa, l’interès
s’afebleix i l’obra en pateix en bona mesura. L’oient, sigui
directament a la mediateca propera a la sala de concert,
sigui a casa seva a Internet, hauria de poder reescoltar
a plaer l’obra que l’ha intrigat, però que necessita una
atenció renovada per ser veritablement apreciada. D’una
banda, em sembla que és necessari que trobem preparació
i pedagogia dins un preconcert, i, d’una altra, que
en un postconcert es faci una reaudició a voluntat de
l’obra sencera o de la preparació pedagògica. La tecnologia
actual és perfectament capaç d’assumir aquesta
missió, i penso que intèrprets i compositors com els afeccionats
interessats hi trobaran l’avantatge més gran.