Consult the text in PDF format - La Pedrera

LA GENERACIÓ OCULTA
És curiós el desconeixement que hi ha, a banda d’un parell de noms desta-
cats, fins i tot en els medis melòmans, de molts dels compositors d’aquesta
generació que va néixer a mitjan segle XX.
s’acosta més al perfil de l’inventor. També dialoga des
del piano, en una recerca de les possibilitats sonores de
l’instrument amb adequació específica, afegint-hi objectes
i elements sonors que promouen àmbits diferenciats.
Una altre aliat del jazz i del flamenc és Joan Albert
Amargós (Barcelona, 1950), d’àmplia formació, que treballa
en una confluència de gèneres. Admirador de Dutilleux
i de Henze, el preocupa el pol de l’oient i la recerca
tonal, i el seu catàleg, de perfil singular, conté músiques
per al cinema i el teatre i per al ballet (recordem-ne Tarantos,
del 1986, per a orquestra, amb Paco de Lucía), així
com obres orquestrals de concert.
En qualsevol moment de la història, sobretot en la
música dels nostres dies, el diàleg compositor-intèrpret
és d’una gran importància en molts sentits, i aquesta
generació ha presentat, i presenta, manifestacions singulars
tant de grups com d’intèrprets joves d’una gran
categoria en diversos instruments, compromesos amb
la traducció i difusió de l’obra nova. Entre els grups cal
esmentar la presència activa i fonamental de l’Orquestra
del Teatre Lliure amb la direcció de Josep Pons, malauradament
desapareguda ja, i amb un caire més cambrístic,
el grup Barcelona 216, creat i dirigit per Ernest
Martínez Izquierdo, de tasca intensa en la relació amb
els compositors. A més, Martínez Izquierdo és un compositor
de molt interès, encara que els últims anys ha
donat preferència a la direcció d’orquestra. Un compacte
d’aquesta agrupació editat el 1993, que inclou obres de
Padrós, Brotons, Casablancas, Martínez Izquierdo i dos
compositors de gran interès però poc presents en la vida
actual –Jep Nuix i Albert Llanas–, és bona mostra del
potencial d’aquesta generació. Jep Nuix (Barcelona, 1955),
que va morir jove el 1998, dóna mostres en les seixanta
obres del seu catàleg –on no exclou l’experiència electroacústica,
de la qual va ser un gran promotor– d’una
amplitud de mires coincident amb la riquesa de les seves
propostes. El seu col·lega Albert Llanas afirma que «sen-
144
tir una obra de Nuix és reconèixer quelcom de singular
i propi». Llanas (Barcelona, 1957), de la seva banda,
alumne de Carles Guinovart i Josep Soler, té una obra
d’alt nivell i caràcter molt personal, valorada però que
hauria de ser més present en el nostre medi, en què conjuga
l’experiència orquestral amb una immersió particular
en el cambrístic, de valor especial.
Dins de la varietat, la gran forma simfònica, coral, operística,
tanmateix no és gaire present en aquesta generació.
En aquest sentit, és significativa l’aportació d’un
músic que té molta cura de la riquesa del seu llenguatge,
treballant amb intensitat i color la paleta orquestral:
Benet Casablancas (Sabadell, 1956) compta entre els
compositors més rellevants, amb un catàleg que recorre
l’àmbit instrumental, cambrístic i orquestral, entre
el rigor de l’escola vienesa i la cerca de la poesia en obres
recents, com la sèrie ja antològica d’Epigrames. També
l’obra d’Agustí Charles (Manresa, 1960) es troba a les primeres
files del reconeixement, per la seva solidesa i
riquesa. Molt personal, ha construït tant en l’orquestra
com en la cambra amb un perfil de feina, expressió i
sensibilitat intenses. En el pol de l’instrument solista és
molt important el seu recent Des de l’infinit, suite per a
violoncel sol.
Coneixedor de l’orquestra entre d’altres coses per la
seva labor com a director, és el compositor Salvador Brotons,
el perfil del qual no es mostra en aliança amb les
escoles d’influència vienesa, sinó que s’atansa com a
referència i gust al món francès en què van triomfar
Debussy o Stravinsky, amb un catàleg que brilla per la
musicalitat, el bon contacte amb l’oient i la construcció
a fons, en obres com ara el recent Concert per a cello
i orquestra.
Cap als inicis del segle XX, i seguint les propostes de
Felip Pedrell, una generació de músics joves aposten
per un concepte renovador de la tradició que –davant del
castissisme i el germanisme regnants– els porta a esta-