Consult the text in PDF format - La Pedrera

UN DEBAT AL VOLTANT DEL LLEGAT DE SCHÖNBERG
“Recordo que l’aparició de la música
de Schönberg va produir a Barcelona
un impacte i una sacsejada social
com no s’havia vist mai.”
Benguerel
que pren cos en el llenguatge musical, d’acord amb les
condicions especials de formalització del llenguatge
musical, com un sistema de relacions funcionals específic.
Schönberg explica que allò que vol dir no ho sap
fins que no ho ha dit, fins que no s’ha plasmat en el llenguatge
musical, però que hi ha alguna cosa que el porta
fins aquí, que el condueix, i que ve donada pel mateix
llenguatge. Ens remet així a Karl Kraus: el llenguatge és
la mare del pensament, una paraula en fa néixer una
altra. Schönberg explica que la idea és com un fil que
es va cabdellant fins que arriba a la unitat final, quan
esdevé comprensible com un tot, i en aquest procés cada
nota porta a la següent, cada nota obre un interrogant
que finalment obté resposta. I aquí es manifesta l’element
lògic de l’art. I que ha de culminar en el fet que
l’oient comprengui allò que vull dir». Això, puntualitza,
el connecta amb Wittgenstein, malgrat que mai no
el va citar i que, a Wittgenstein, no li agradava la música
de Schönberg. Un llenguatge que rep la seva vitalitat
en inserir-se en un context, en una forma de vida, en
una cultura. I, sobretot, tal com recorda Casals, Schönberg
obre portes en allò que creu que ja no té sentit i,
alhora, manté una relació amb la tradició que creu ineludible
i l’enfronta amb altres autors moderns.
L’obertura de portes feta per Schönberg, indicava Josep
Soler, ja ve del moment en què neix la música tonal, pre-
188
parat especialment per Wagner i Liszt. Lamenta que és
una obertura que finalment ha conduït a «la ignorància
i l’estupidesa» que s’ha pogut veure en molta música
des de llavors. Per a Soler, en el procés creatiu la intuïció
és fonamental. «Schönberg ho diu d’una manera
admirable: no és un bon compositor aquell que de sobte
no se senti posseït per un daimon ferotge que li dicta
què és el que ha de fer i què no. I això no es pot forçar».
Va concloure la seva intervenció amb una idea recur-