Consult the text in PDF format - La Pedrera

PARADOXES I ATOTS D’UNA CRISI PERMANENT
predecessors no havien estat aleshores, tenen dificultats
a fer escoltar dins la societat de les arts actuals un
discurs col·lectiu diferent. Segons això, la crisi de la música
contemporània no concorda exactament amb una
crisi de la creació musical, que es manté relativament
pletòrica, 1 sinó més aviat amb un moment històric en
transformació, on l’emancipació necessària de la postguerra,
la politització dels reptes estètics i formals, s’esgoten
gradualment en profit d’un retorn a ambicions
en aparença més acadèmiques. Així doncs, és simptomàtic
que les joves generacions (la dels compositors
nascuts als anys setanta) facin referència, de manera
quasi unànime, a la generació dels anys vint (la dels
Berio, Boulez, Ligeti, Stockhausen…), fins i tot a la Segona
Escola de Viena, com ho feien vint anys abans, la
generació precedent. A França, per exemple, Bruno Mantovani
(nascut el 1974) encarna i reivindica aquesta
tendència nova a la síntesi, al consens, a l’herència serena
i no polèmica de les avantguardes. Actitud provisòria
o definitiva? Ara per ara ningú no ho pot predir.
Paradoxalment, en molts països europeus, gràcies a
l’impuls donat per algunes personalitats conscients
–sigui per tradició, sensibilitat, oportunisme o intuïció–
de la necessitat de la creació en la institució musical, els
compositors amb més projecció, però també de vegades
massa joves, han migrat dels cercles especialitzats
–festivals, estudis de recerca…– per apropar-se de nou
a les seus d’òperes o d’algunes orquestres on han estat
instaurades residències, temporades de música de cambra
on solistes es fan càrrec d’un repertori contemporani.
Aquesta «dispersió» de la creació musical, que va
ser natural fins al anys cinquanta i que semblava de
vegades abandonada en profit dels «especialistes», li
torna a donar un veritable impuls. Perquè si bé és evident
que l’estat de crisi permanent del medi especialitzat
no crea avui les condicions d’una gran agitació
artística, en canvi, obre la possibilitat, gràcies a un anivellament
envers una qualitat mitjana ben sovint superior
–en termes d’escriptura, d’interpretació, de tecnologia…–
a la que estava globalment en voga fa trenta o
quaranta anys, cap a una redistribució de les iniciatives.
Aquesta situació presenta força graus de variació a
l’escala d’Europa, segons que les estructures públiques
hagin estat o no conservades, renovades o abandonades.
De nord a sud del continent i d’oest a est observem,
segons els països, un cert interès pel corporativisme
(societats de compositors molt presents en els països
78
nòrdics, bàltics i de l’Europa oriental), una renovació progressiva
de les institucions de creació (a França i a Alemanya,
en particular, però també a Àustria i a Portugal),
un desinterès perjudicial al sud (Espanya, Itàlia i Grècia,
sobretot). El Regne Unit, com en altres àmbits artístics,
navega entre l’abandó i la renovació inventiva del
suport a la creació.
El Réseau Varèse, creat el 1999 per iniciativa del Festival
Música d’Estrasburg, compta avui amb més de vint
membres 2 de disset països europeus, és un judiciós
observatori de les diferències i dels potencials europeus
en termes de creació musical, a més d’una eina d’ajut
per a la difusió i la promoció de la creació musical. La
varietat de les estructures (festivals, sales de concert,
teatres, estructures de producció o de recerca…) mostra
quants dels objectius comuns poden ser compartits
pel que fa a afinitats artístiques, però també com és
de vital donar suport a la circulació de les obres i dels
artistes a risc de veure crear-se zones geogràfiques privades
de tota activitat artística contemporània internacional
i reduïda a idiomes retrògrads. També és interessant
observar com la influència dels membres del
Réseau sobre el seu medi local és un factor de desenvolupament
real i indispensable per a la difusió de la
creació musical.
Tanmateix, en mig segle, la música contemporània,
paradoxalment víctima de la seva forta notorietat d’avantguarda,
ha aconseguit establir una relació de força
entre idees noves i repertori, de la pertinència del qual
no podem respondre. Ara mateix, li manquen, potser,
alguns principis més universalistes que gramaticals i
unes implicacions més fortes en una societat de les arts
més necessitada de referències que de revolucions ■
Notes
1 Hi ha unes quantes personalitats que constitueixen un brillant
relleu internacional: Benjamin, Rihm, Dillon, Dusapin, Lindberg,
Francesconi i d’altres que són d’una mateixa generació, hereus
més o menys reconeguts de les avantguardes dels anys cinquanta.
2 Allò que representen els membres, cooptats en assemblees generals,
són les persones i no les institucions, cosa que permet
una gran barreja d’idees i evita la presència definitiva d’una institució
al si de la xarxa.