Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB JOSEP PONS
“Si mirem enrere, és cert que hem guanyat molt en molts aspectes, però
als anys seixanta hi havia més activitat discogràfica que no ara.”
Institucionalment, la música contemporània al nostre
país no ha gaudit mai de suport.
I les institucions no van ser mai conscients que nosaltres
teníem unes vuit-centes persones, cosa que era molt
bon públic. No era un públic melòman, sinó que es va
crear de zero.
Era públic del Lliure que es va anar incorporant al món
de la música contemporània.
I que va néixer amb nosaltres. Hi havia molta gent jove,
molts estudiants de música. Era un goig. I s’ha perdut,
això sí que és greu. Perquè llavors, després de la mort
d’en Fabià, el Lliure va viure moltes vicissituds i ha passat
per moltes mans. L’Àlex Rigola no va tenir bons consellers
i va escoltar aquells cants de sirena. «Lamento
que no ho sàpigues veure amb els meus ulls, perquè
no hi dubtaries ni un segon. Aquesta orquestra ha estat
adormida esperant algú que li donés ales», li vaig dir.
I és que, si mirem enrere, és cert que hem guanyat molt
en molts aspectes, però als anys seixanta hi havia més
activitat discogràfica que no ara. Per a en Fabià, l’orquestra
era una activitat més dins el teatre, com ho
podia ser la dansa, i en Rigola, això, no ho tenia clar. En
Fabià tenia una idea de panart, una visió que incloïa
teatre, dansa, música, poesia... Però quants personatges
com en Fabià dóna un país en un segle? Un.
O cap.
Perquè després d’ell, qui agafa el relleu d’enfrontar-se
a les institucions amb aquesta fermesa?
I de no entrar en aquest joc possibilista. Però és que, per
ser una persona radical com en Fabià, primer has d’haver
assolit un nivell artístic incontestable, que ningú
no et pugui protestar. És llavors, que vas a un despatx
i no t’aixequen la camisa. En Fabià tan sols va tenir
un defecte: no haver tingut fills artístics, hereus. I això
se li pot retreure perquè tothom en aquesta vida està
obligat a deixar-ne.
Però, és clar, tot això com ho deixes en llegat? Són gent
molt singular i, quan els fan, trenquen el motllo.
166
Si comptes amb el recolzament adequat de les institucions
en un moment donat, potser no pots provocar
que hi hagi deixebles, però sí que pots consolidar una
manera de treballar al llarg del temps.
Quan el Lliure es va instal·lar al Palau de l’Agricultura,
hi ha un personatge com l’Oriol Bohigas que tenia una
percepció del mapa teatral molt diferent. És una persona
molt clara i fonamental que argumenta les coses.
I en el moment que va fer-se aquell pas, ell hi va aportar
moltíssim. «El drama del Lliure serà el dia que s’adoni
que, per fer el que està fent, necessita el doble de
pressupost», va dir en una reunió. I gent com en Bohigas
fan falta al nostre país. Si hagués estat conseller de
Cultura, per exemple, les coses haurien anat molt diferent.
Segurament hauria pres decisions molt tremendes
i hauria tancat coses; però les que hagués fet, s’haurien
consolidat. Ens han faltat polítics com ell perquè,
amb els polítics possibilistes, no s’ha fet una política clara
i determinada en aquest sentit. Però si fins i tot en
Robert Gerhard, que era delegat de música de la Generalitat,
no ho va aconseguir! Tot i que en Gerhard va
ser molt intel·ligent i el primer que va fer va ser patrimoni
i editar les obres de Cabezón. Persones així són les
que fan falta!
Parlem un moment dels compositors com Gerhard i de
les generacions següents.
El país intentava normalitzar-se, però tenia uns dèficits
molt grans. La Novena Simfonia de Beethoven no
s’interpreta per primer cop a Barcelona fins al 1900. I
poc després, l’any 1913, hi arriba Wagner, just després
que en caduquessin els drets. I això és molt important.
L’endemà de caducar, a mig Europa es va interpretar
Wagner, però a Barcelona es va fer a les sis del
matí, per fer-ho abans que a les altres ciutats. Érem pioners.
Totes les botigues del carrer Pelai ho van viure
com quan ara s’estrena una gran pel·lícula. I l’any 1925,
a instàncies de Gerhard, es celebra un Festival Schönberg
i el 1936 també s’estrenen moltes obres de grans
autors. Llavors el Festival de la Societat de Música Contemporània
que tenia lloc a Barcelona ja era tot un refe-