Consult the text in PDF format - La Pedrera

algun moment de la seva història, més d’un compositor
per considerar la seva música no prou contemporània.
L’exemple il·lustra el reduccionisme del que és música
contemporània per a la majoria dels nostres creadors
musicals. Però, fora de qualsevol pressupòsit estètic
(ideològic), música contemporània és tant una versió
amb instruments originals d’una òpera de Monteverdi,
com una cançó de The Wedding Present, una copla
cantada per Falete, una vetllada qawwali o la darrera
creació de Saariaho. Arribats aquí, potser comença a ser
hora que, amb esperit magnànim, els diferents agents
constituents de la realitat musical (des dels creadors
fins als musicògrafs) comprenguin que els valors musicals
mai no són universals ni eterns sinó fruit d’un context
de temps i espai determinats. Quan avancem com
a societats interculturals més i més complexes, cal analitzar
de totes totes quin sentit pot tenir comprendre
107
una tradició musical com l’únicament i autènticament
contemporània.
La trampa que ràpidament s’associa amb la música
contemporània de la qual tractem en aquest monogràfic
és la de la seva constant autoafirmació com a música
culta o, darrerament, com a música artística (!). L’artista
multidisciplinari i polifacètic Víctor Nubla (un
creador musical possiblement despreocupat per l’existència
de l’ACC) sosté una teoria que, com les seves
obres, entreobren les portes de la reflexió. Per a Nubla,
el subjecte que a la fi constitueix una música com a culta
(o inculta) és, en darrera instància, el subjecte receptor,
mai el subjecte creador. A tall d’exemple, podem fer
escoltar al més insensible dels nostres homes i dones
l’adagietto de la Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler, i
pot passar perfectament que l’audició del moviment
en qüestió sigui més una imposició de tedi que no cap
altra cosa.