Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB EUGENIO TRÍAS
persones que saben tocar algun instrument, una proximitat
a la música que aquí costa de trobar.
En algun article vas dir que la música a Espanya durant
el segle XX havia estat una mica «la ventafocs de les
arts». Encara és així, ara, a les portes del segle XXI?
Ara hi ha un canvi. Hi ha compositors joves molt bons.
Conec gent que val molt, a Catalunya i també a Espanya,
i això pot ser un primer indici de canvi. Encara
serà una mica la ventafocs de les arts fins que no hi hagi
unes tradicions més arrelades, més implantades, com
les que hi ha en uns altres països europeus. Com a Suïssa,
a Berna, que no fa gaire que vaig passar per una església
i vaig sentir-hi música. Pensant-me que eren els
oficis diaris, vaig obrir la porta, hi vaig entrar i va resultar
que interpretaven La Creació de Haydn, allà, per al
qui la volgués sentir. És clar, aquí no és freqüent, això,
no t’ho trobes cada dia. Hi ha menys presència de la
música. I no solament com a espectacle, no em refereixo
únicament als grans festivals musicals. Em refereixo
a implantar la música on molta gent hi té accés, com
a professional o com a aficionat, on la gent toca un instrument,
forma part d’un cor o va a sentir una peça
orquestral amb la partitura a la mà. Un seguit d’elements
que marquen la diferència respecte al que succeeix
aquí.
A Barcelona hi va haver una certa cultura musical
important, sobretot en la primera meitat del segle XX.
Així ho testimonien exemples com el de la Societat Wagneriana
i altres associacions musicals obreres; no era
cosa restringida solament a la burgesia. Aquells personatges
mítics que pujaven al galliner del Liceu, tots amb
la partitura a la mà, seguint tant el que podien de l’òpera
com del quadern: aquestes actituds davant la música
que són característiques d’una cultura musical sana i
que trobes en altres llocs fora d’aquí. És emocionant passejar
per Viena, per exemple, i trobar-hi coses com una
làpida que diu: «Per aquí caminava Anton Bruckner».
Què hauria de passar perquè a Barcelona poguéssim
recuperar una mica aquestes velles tradicions?
Crec que això comença a canviar. Però no és tasca solament
de bons compositors, que n’hi ha, sinó també d’una
política cultural adequada, en defensa i potenciació
de la música. En això no sempre es tenen les idees clares,
i és on, aparentment, caldria tenir-les més. Per exemple,
aquí a Catalunya no sempre hi ha una orientació
política encaminada precisament a potenciar els valors
100
musicals. Moltes vegades es prefereix el reclam publicitari,
la figura d’espectacle que connecta més amb la
cultura de masses que no amb els que són els veritables
creadors en el camp de la música.
Per on creus que continuarà en el futur el procés de
qüestionament i reformulació dels valors estètics
musicals?
No n’estic segur, però és palès que hi ha un destí històric
de la música. La música avui no es pot valer dels mateixos
recursos que usava fa un segle o, si ho fa, ho ha de
fer amb tot un seguit de formes retòriques que ho avalin,
sigui l’al·lusió, la ironia, etc. Igual com es pot fer hiperrealisme
en pintura, però ha de ser d’una forma sui generis.
Per exemple, és clar que es pot tornar a la tonalitat
en música, però tan sols d’una manera molt peculiar,
perquè el que no és possible és sostraure’s de tot el qüestionament
que s’ha produït en tot un segle respecte
als paràmetres principals, i un d’ells és, potser, el més
sensible, el de les altures de sons o el relacionat amb
l’harmonia.
I les teves pròpies recerques filosòfiques en matèria
musical?
La música sempre m’ha importat molt. Fa uns quants
anys hi vaig dedicar un petit treball al llibre Drama e
identidad, un assaig sobre el concepte de drama, en què
feia una anàlisi sobretot centrada en la forma sonata,
des dels seus orígens fins després de Mahler. Era un
assaig molt breu i sempre l’he volgut continuar. Ara, els
darrers cinc anys, he preparat un text que respondrà en
certa manera a la pregunta del lloc que la música té dins
la meva proposta filosòfica. El llibre sencer serà dedicat
a la música i, sobretot, als músics.
Com està plantejat? Quan apareixerà?
El llibre es titula El canto de las sirenas (argumentos musicales).
Es constitueix com un conjunt d’assaigs, 25 tot
plegat. El llibre és molt extens, tindrà entre 850 i 900
pàgines, i s’editarà a Galaxia Gutenberg. Els assaigs guarden
relació entre ells, però cadascun també té una certa
autonomia, cadascun és un text propi i específic. Son
assaigs monogràfics sobre compositors i cobreixen quatre
segles de música. Hi ha Monteverdi, Bach, Haydn, els
clàssics vienesos, els romàntics, Wagner, Bruckner, Mahler,
Debussy i, després, els moderns. M’endinso en el
segle XX fins a la darrera postguerra: John Cage, Pierre
Boulez, Stockhausen i Xenakis.