Consult the text in PDF format - La Pedrera

QUI ÉS QUI EN LA MÚSICA CATALANA
Victòria dels Àngels i Carmen Bustamante. També ha
acompanyat Conchita Badia, deixebla de Granados.
La veu és la seva passió i, si bé en el seu extens catàleg
té obres simfòniques, cantates, misses, obres corals
i música instrumental i de cambra, ha concentrat la
tasca creativa en el món de la cançó i l’òpera. Ha compost
les òperes El príncipe y el paraíso, Violeta, Las hijas
de Bernarda Alba, María Estuardo i Orfeo y Eurídice, i
una llista impressionant de més de 500 cançons, 243
de les quals són harmonitzacions de cançons tradicionals
catalanes, asturianes, sefardites, mallorquines,
andaluses, japoneses o irlandesas. El seu catàleg
també inclou nombroses obres per a piano, per a guitarra
i simfòniques, cantates, misses, música de quartet
i música coral. Ha estat mestre de repertori vocal
als conservatoris de Barcelona i del Liceu.
Lluís Gàsser (Barcelona, 1951). Compositor, musicòleg i
guitarrista. Deixeble de Josep Soler, Mestres Quadreny
i Cristóbal Halffter. Format al conservatori de Barcelona,
va fer estudis de llaüt a la Schola Cantorum Basiliensis
de Suïssa i es doctorà en musicologia per la universitat
de Stanford. Com a intèrpret ha tendit
especialment a la música antiga, però també ha estrenat
diverses obres contemporànies. És autor de peces
per a guitarra i altres formacions instrumentals i veu,
com ara Pater Noster per a soprano, flauta i guitarra.
En la seva producció camerística i orquestral figuren
obres tan reeixides com el seu Sextet i Columbrión.
És autor de La música contemporánea a través de la
obra de J. M. Mestres Quadreny i editor del volum col·lectiu
Estudis sobre Ferran Sor.
Feliu Gasull (Barcelona, 1959). Guitarrista i compositor.
De formació autodidacta, més tard estudià guitarra
al conservatori de Ginebra i composició a la universitat
d’Indiana, on va ser assistent de Juan Orrego
Salas. De tornada a Catalunya va mantenir una fructífera
relació amb l’Orquestra de Cambra del Teatre
Lliure, però també ha format part d’altres grups instrumentals,
com el New Music Ensemble, especialitzat
en repertori contemporani, amb el qual ha fet
alguns enregistraments. Ha escrit obres per a guitarra
i també per a formacions de cambra, veu i orquestra.
En destaca la cantata La tonalitat de l’infinit i l’obra
coral La casa de les flors, estrenada amb tres cors
infantils (cristià, hebreu i àrab) al III Festival de Músiques
del Món de Girona, les dues amb textos del poe-
206
ta Enric Casasses. En la producció simfònica destaca
el Concert per a orquestra, encàrrec de l’OBC estrenat
a l’Auditori de Barcelona el 2003. En l’àmbit de la música
popular ha col·laborat activament, com a autor i
intèrpret, amb Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Paco
de Lucía, Ovidi Montllor i Joan Albert Amargós.
Domènec González de la Rubia (Barcelona, 1964). Compositor,
director d’orquesta, articulista i crític musical.
Format a Barcelona i Bratislava, la seva trajectòria artística
és ampla i abasta diversos camps, especialment
la difusió cultural. Com a compositor és autor de nombroses
obres de cambra, moltes d’influïdes per les filosofies
orientals. En destaquen els trios Wichtlen, Hesperia
i Pastoral; obres per a piano a quatre mans, com
Kamalalam II; el Quintet torroellenc i la Satiniana gracienca,
i la composició en homenatge a Gardel Carlitos
volant. També és autor de l’òpera de cambra Necksa
i d’una de les parts de la trilogia operística Decorado
con tres vistas. Titular durant quatre anys del Grup Sitges-94,
és fundador i director de l’Ensemble Diapason
i ha dirigit moltes vegades la Banda Municipal, per a
la qual també ha escrit composicions com Tango del
emigrante. Formà part del Consell Rector del Pla Estratègic
Cultural de la Ciutat de Barcelona (2006) i ara
presideix l’Associació Catalana de Compositors. Escriu
regularment articles sobre història i estètica musicals.
Joan Guinjoan (Riudoms, 1931). Compositor, pianista i
director, és una de les figures més rellevants de la música
espanyola de la segona meitat del segle XX. Deixeble
de Taltabull, completà la seva formació a l’École
Normale de París i a la Schola Cantorum, amb Pierre
Wissmer, on s’amarà de les tècniques d’avantguarda.
En l’ambient parisenc s’inicia en electroacústica i assisteix
a classes d’Olivier Messiaen i als reveladors concerts
de Pierre Boulez. La preocupació per les possibilitats
d’especulació tímbrica marca la seva primera
etapa com a compositor, amb fruits tan interessants
com Cèl·lules per a piano, el ballet Los cinco continentes
estrenat al Liceu el 1969, el poema simfònic per a
cor i orquestra La rosa dels vents (premi Ciutat de
Barcelona 1978) i una pàgina d’irresistible atractiu tímbric,
Ab origine (1974). Combina la composició amb
la direcció del conjunt Diabolus in Musica, que promou
l’estrena de partitures noves i difundeix l’obra
dels clàssics del segle XX en els principals festivals
de tot Espanya. Obres com Tensió-relax (1972), El dia-