Consult the text in PDF format - La Pedrera

els nostres medis musicals. I de la mateixa manera que
Catalunya havia esdevingut capdavantera en la recepció
del wagnerisme –recordem en aquest punt la històrica
representació de Parsifal de l’any 1913–, que no perdrà
vigència en anys successius, el fort ascendent del creador
vienès determina un poderós contrapès a la fascinació
envers el món francès –singularment, a través del
Grup dels Sis– que distingeix les posicions estètiques
d’alguns dels compositors catalans més destacats del
moment, com és el cas de Frederic Mompou –que l’any
1931 s’integra, al costat de noms com els d’Eduard Toldrà,
Manuel Blancafort, Baltasar Samper o R. Lamote de Grignon,
al col·lectiu Compositors Independents de Cata-
117
BENET CASABLANCAS I DOMINGO
lunya–, i com ho seria més endavant Xavier Montsalvatge,
encara que la seva obra, molt marcada pel neoclassicisme
i els accents antillanistes, alhora personal i
eclèctica, palesarà eventualment inequívocs punts de
contacte amb el serialisme. Contrapunt a dues veus, que
contraposa la influència del món francès amb el germànic.
Totes dues vies marquen la recepció de la modernitat
musical al nostre país, però el pes determinant
de la segona esdevé indiscutiblement un tret diferencial
davant de la resta d’Espanya, quan encara són ben
vius els darrers vestigis d’un nacionalisme esgotat.
La influència de Schönberg es fa sentir, en primer lloc
i de manera directa, en Robert Gerhard, qui estudià amb