Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’IRCAM prospectif ha de trasbalsar els usos de la
música contemporània que concerneix la jove creació,
allà on el bosc amaga l’arbre!
voltant d’un doble nucli que ens cal trobar, i ràpid!: la
creació i la seva transmissió, el «lloc i la fórmula», per
parafrasejar Rimbaud.
Un projecte de creació (festival, lloc de produccions)
arriba a la seva màxima expansió quan esdevé l’esperó
de totes les institucions culturals congregades. Cada
creació planteja la necessitat d’engendrar una perspectiva
que en lliuri l’accés i que constitueixi un cercle
d’afeccionats. Aquest model, aplicat al repertori i a la
renovació dels públics, sembla molt útil per a totes les
funcions i les accions d’una institució, transformant les
illes separades en atol constituït.
La inflació dels projectes no és un signe de vitalitat:
és per la tria d’una política i per l’amplada i la singularitat
de les obres sostingudes, que una experiència fora
del comú pren forma. Esmunyida subreptíciament entre
dos plats de resistència clàssica, la poció contemporània
que en repetiria mediocrement els ingredients, tindrà
poques possibilitats d’obrir-se camí i existir. Al contrari,
una problemàtica comuna pot agrupar signatures i
èpoques diferents. La bellesa d’un problema que parla
a l’imaginari legitima aleshores l’exposició de les obres.
Els mediadors més directes i més importants de l’experiència
contemporània continuen essent els intèrprets.
Naturalment, un cercle viciós s’instal·la entre
aquests i la xarxa de les institucions musicals, induint
l’empobriment dels programes i de les temporades convencionals.
Per escapar a aquest efecte de circuit tancat,
s’ha d’establir amb artistes majors un intercanvi
molt al principi de les produccions, sostingut després
per una xarxa de difusió pròpia. No es tracta, tanmateix,
de capgirar les prerrogatives on el compositor esdevindria
l’intèrpret dels desigs del gran intèrpret. Però
pot establir-se una intriga rica entre l’enginy del compositor,
el virtuosisme d’una pràctica i el desenvolupament
d’un instrument, d’una tècnica i d’una tecnologia
empeses cap a l’atrinxerament. Tota la història del gènere
«estudi» explica aquesta intriga.
És essencial, avui, una mirada exterior sobre la crea-
73
FRANK MADLENER
ció per desenclavar la música. En el moment en què la
premsa redueix els seus espais, on el món intel·lectual
i universitari ignora la prospectiva sonora, cal, doncs,
recercar aquests mediadors, aquests nous cronistes,
aquests intercessors fora de la musicologia, fora de la
composició mateixa. Una revista i un diari de la creació
tindran aquest paper del després del concert. Paral·lels
al treball de vulgarització i de documentació, aquests
comentaris no substituiran mai el xoc estètic, però en
podran transmetre l’onda.
Avançant sobre aquests fronts simultàniament, associant
cada acte i la seva mediació amb cada lloc, la seva
fórmula, podem afirmar la singularitat de la creació
musical i la seva perennitat. Aquesta és la funció essencial
de l’acció de la cultura unida al dimoni de la recerca:
arrencar el que encara queda de possible a allò probable
indefinidament repetit ■