Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EUROPA DELS FESTIVALS 1950-1970
L’intèrpret es presenta conscientment com el guia espiritual desvergonyit,
el mèdium zelós, el vector fervent, el portador profitós que materialitza el
pensament del creador a l’escena davant una platea que escolta.
1969: Sinfonia per a vuit veus i orquestra de Luciano
Berio
1970: Pneuma per a vents, percussions, orgue i ràdios
de Heinz Holliger
Überwindung per a quatre solistes i orquestra
de Carlos-Roque Alsina
Mantra per a dos pianos de Karlheinz Stockhausen
En el mateix país, durant un quart de segle, el festival
internacional de Darmstadt ha representat un punt
neuràlgic de les noves tendències musicals de la postguerra
mundial. Creats l’endemà del conflicte mundial
(el 1946) per Wolfgang Steinecke, aquests cursos d’estiu
(Internationale Ferienkurse für Neue Musik. Darmstadt)
volen constatar les experiències de l’Escola de Viena al
voltant d’Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern.
Gràcies a l’emulació de les figures principals de la jove
generació, l’ensenyament permet donar compte dels
diversos corrents d’idees que han marcat el llenguatge
musical modern de la postguerra mundial. Moltes generacions
cohabiten i se succeeixen: Olivier Messiaen figura
entre els participants des del 1949, Edgard Varèse i
Ernst Krenek van ser invitats des del 1950, els van seguir
John Cage, Earle Brown, Hanz-Werner Henze, Bernd Alois
Zimmermann, Iannis Xenakis, Mauricio Kagel, Sylvano
Bussotti, Dieter Schnebel, Francis Miroglio, 43 Jean
Barraqué, Helmut Lachenmann, 44 Franco Donatoni...
A més, Darmstadt ha estat el lloc de presentació no
30
solament de les partitures sinó de les teories i els pensaments
estètics: de Pierre Boulez a Luis de Pablo, 45 de
György Ligeti a Bruno Maderna, de Luciano Berio a André
Boucourechliev, de Luigi Nono a Henri Pousseur. Els
seminaris eren tallers experimentals, així com sermons
més o menys sectaris. Per als teòrics a ultrança, l’ideal
era conquerir la potencialitat d’un serialisme integral
(anomenat per alguns «serialisme totalitari»). «A Itàlia,
hi havia crítiques de L’Unità contra el dodecatonisme,
que estava considerat oficialment com “burgès”, “imperialista”,
etc., totes aquestes bestieses de l’època!», 46
ha confessat Luigi Nono.
L’esdeveniment estival, focus d’anomenada internacional,
permetia reunir artesans avantguardistes 47 –més
o menys coneguts– vinguts de tot Europa o de més enllà
(Michel Philippot o Louis Saguer, de França; Juan Hidalgo
o Luis de Pablo, 48 d’Espanya; 49 Peter Racine Fricker,
d’Anglaterra, Niels Viggo Bentzon, de Dinamarca; Ingvar
Lidholm, de Suècia; Ton de Leeuw, d’Holanda; Armin
Schibler, de Suïssa; Pal Jardanui, d’Hongria, o Wolfgang
Fortner i Hans Ulrich Engelmann, d’Alemanya. «Trescents
compositors en follia que posaven sobre la taula
els instruments estilístics! Es discutia sobre llenguatge,
es debatia sobre la sèrie, la atonalitat... Quanta verdor i
frescor, de vegades acre en els propòsits», 50 remarcava
André Boucourechliev.
La difusió, la producció, l’ensenyament, la informació
han acompanyat, doncs, les creacions més impressionants
del moment (Kontrapunkte o Kreuzspiel, de