Consult the text in PDF format - La Pedrera

9 Cf. Alphonse Silbermann, Les principes de la sociologie de la
musique. Ginebra, Droz, 1968.
10 Cf. John Dewey, Le public et ses problèmes. Tours-París, Farrago-Léo
Scheer, 2003.
11 Theodor W. Adorno, «Critères de la Nouvelle Musique», Figures
sonores. Écrits musicaux I. Ginebra, Contrechamps, 2006,
p. 185.
12 Theodor W. Adorno, «Fonction», Introduction à la sociologie
de la musique. Op. cit., p. 45.
13 Giacomo Manzoni, «Le compositeur et le public», Écrits, a cura
de L. Feneyrou. París, Basalte, 2006, p. 483.
14 David Smith, «L’esthétique, l’artiste et le public», Art en théorie
1900-1990, a cura de Ch. Harrison i P. Wood. París, Hazan,
1997, p. 641.
15 André Parinaud, «Une quête mondiale. Préambule et perspective»,
Conversations avec des hommes remarquables sur
l’art et les idées d’un siècle. París, Michel de Maule, 2006, p. 15.
16 Antonin Artaud, Le théâtre et son double. París, Gallimard, 1964,
p. 206.
17 Entre tants èxits cèlebres al Glyndebourne Festival Opera
assenyalem el de l’estrena de The rape of Lucretia de Benjamin
Britten, 1946. Pel que fa a comandes, evoquem la de l’òpera
New year (1986) de Michael Tippett.
18 Antoine Hennion, «Public de l’œuvre, œuvre du public?», L’inouï,
revista de l’IRCAM, núm. 1. París, Léo Scheer, 2005, p. 66.
19 Cf. Pierre Albert Castanet, «Rêver la révolution, musique & politique
autour de mai 1968», Résistances et utopies sonores. París,
CDMC, 2005.
20 Per exemple, estrena en aquest festival de: Escena per a cor
mixt, cordes i percussions (basada en textos de Rafael de la
Vega) el 1964 i Protocolo, teatre musical de Luis de Pablo. Ídem
de Tranche, escrita per a arpa sola per Betsy Jolas i interpretada
per Francis Pierre el 1967. El 1968, Edison Denisov rep una
comanda d’aquest festival iugoslau (La vie en rouge segons
Boris Vian, que s’estrena el 1973).
21 On s’estren, el 1957, Pithoprakta (1956) de Iannis Xenakis per
a orquestra, sota la direcció de Hermann Scherchen.
22 El Festival Internacional de Música de Barcelona programa, el
1964, els Couleurs de la cité céleste (1963, estrena espanyola
després de Donaueschingen) d’Olivier Messiaen, així com Espejos
de Cristóbal Halffter per a quatre percussions i banda
magnètica (estrena mundial).
23 On s’estrena, el 1960, Radial per a vuit grups de tres instrumentistes,
de Luis de Pablo (la primera audició espanyola, a
Barcelona, 1961).
24 Els primers concerts de música contemporània van tenir lloc el
1967, sobretot amb el grup Percussions d’Estrasburg. Cf. Le guide
du festival d’Avignon. Besançon, La Manufacture, 1991, p. 159.
25 Festival confiat a Francis Miroglio, on s’estrena, entre altres,
Móvil II de Luis de Pablo.
26 Cal remarcar l’estrena de Signes (1965) de Maurice Ohana,
per al Maig Musical de Bordeus 1965, per a orquestra instrumental
dirigida per Marius Constant. Aquest festival acull com
a novetat Thrène II d’Alain Bancquart el 1977 i Rituel pour les
mangeurs d’ombre de François-Bernard Mâche el 1979.
27 On s’estrenen, entre altres, Simple per a orquestra, d’Alain Bancquart,
1973, i Métamorphoses, de Pierre Henry, 1977.
28 Curs sobre la música contemporània a càrrec de Luis de Pablo
el 1978.
29 On s’estrena, entre altres, Nostalghia per a violí i orquestra
de cordes, de Toru Takemitsu, 1987.
30 Citem, del gener 1971, l’estrena de Houles per a ondes Martenot,
piano i percussió, d’Alain Louvier, pel trio Deslogères.
31 On s’estrena, entre altres, L’office des oracles de Maurice Ohana,
agost 1974 (comanda de Jean-Pierre Armengaud).
43
PIERRE ALBERT CASTANET
32 Aquest festival polonès va néixer el 1956. En la primera edició
vam poder escoltar partitures de Hans Erich Apostel, Georges
Auric, Grasyna Bacewicz, Tadeusz Baird, Henri Barraud, Béla
Bartók, Alban Berg, Theodor Berger, Benjamin Britten, Pierre
Capdevielle, Andrzej Dobrowolski, Henri Dutilleux, Arthur
Honegger, André Jolivet, Witold Lutoslawski, Artur Malawski,
Jean-Louis Martinet, Jean Martinon, Bohuslav Martinu, Olivier
Messiaen, Nilolai Miaskovsky, Darius Mlhaud, Piotr Perkowski,
Sergei Prokofiev, Maurice Ravel, Teodor Rogalski, Arnold
Schönberg, Kazimierz Serocki, Dmitri Xostakòvitx, Kazimierz
Skorski, Stanislaw Skrowaczewski, Michal Spisak, Richard
Strauss, Boleslaw Szabelski, Tadeusz Szeligowski, Karol Szymanowski,
Stanislaw Wiechowicz i Mario Zafred.
33 Subtitulat avui «Le printemps des musiques des 20 ème et 21 ème
siècles», aquest festival belga va néixer el 1989. I té, entre moltes
particularitats, la d’obrir els assaigs al públic. És un model
d’establiment d’un principi federatiu entre diferents organismes
musicals i, sobretot, els de les comunitats francesa i
flamenca. Ars Musica ha sabut donar valor a la música contemporània
per al més gran nombre de gent, creant un veritable
apassionament per la creació entre múltiples operadors
culturals europeus.
34 Dirigit per Toshio Hosokawa, aquest festival japonès mostra
des del 1989 una barreja intercultural significativa en la fructífera
trobada entre Orient i Occident. Conferències (Symposium
Nono), cursos i concerts apropen els instrumentistes
entre ells (P. Y Artaud, P. Gallois o P. S Meugé) i compositors de
totes les generacions i procedències (M. Mochizuki, K. Harada,
Y. Tanaka, H. Lachenmann o G. Giuliano). Serynade per a
piano, de Helmut Lachenmann, s’hi estrena a l’agost del 2000.
35 Theodor W. Adorno, «Médiation», Introduction à la sociologie
de la musique. Op. cit. p. 204.
36 Antoine Hennion, «Public de l’œuvre, œuvre du public?», L’inouï.
Op. cit., p. 64.
37 Programades per Heinrich Burckhardt i situades sota l’ègida
del príncep Egon von Fürstenberg.
38 El 1922, l’International Society for Contemporary Music va crear
un festival a Salzburg que impulsaria un festival europeu
itinerant (la ISCM organitza actualment uns World Music Days
sempre en països diferents). Citem les etapes pioneres: Londres
(1923), Venècia (1926), Zuric (1927), Frankfurt (1928), Oxford
(1931), Amsterdam (1933), Florència (1934), Praga (1935), Barcelona
(1936, on s’estrena el Concert per a violí «A la mémoire
d’un ange» d’A. Berg), Londres (1937), Brussel·les (1950), Baden-
Baden (1955), Madrid (1965), Frankfurt (1986), Hong-Kong (2005).
Ara hi ha compactes especialitzats que donen compte de les
forces vives de la ISCM. Cal remarcar, d’altra banda, el Festival
Live 8 que el 2005 va tenir lloc simultàniament en vuit països
diferents.
39 Pierre-Michel Menger, «Le public de la musique contemporaine»,
Musiques. Une encyclopédie pour le XXIème siècle. París,
Actes Sud-Cité de la musique, 2003, tom 1, p. 1171.
40 Cf. Josef Häusler, Spiegel der neuen Musik: Donauschingen. Kassel,
Bärenreiter, 1996.
41 Remarquem l’escàndol d’Orphée 53, òpera amb música concreta,
de Pierre Henry i Pierre Schaeffer, el 1953, i el de Metastasis
(1954) de Iannis Xenakis, per a orquestra dirigida per Hans
Rosbaud el 1955 (música estocàstica). Com havia escrit Jean
Barraqué, «no hi ha motiu d’inquietar-se per la incomprensió
del públic davant l’evolució musical actual, només cal fer
una ullada als grans escàndols que han causat la majoria de
les grans obres, unànimement respectades ara, per persuadirse
que el públic no ha comprès mai l’obra moderna» (J. Barraqué,
Écrits, a cura de L. Feneyrou. París, Publications de la Sorbonne,
2001, p. 132).