Consult the text in PDF format - La Pedrera

havia liquidat com a «irracionalistes» en La destrucció
de la raó) havien de «compondre’s» amb assaigs d’anàlisi
política que tractessin els problemes de classe, fins
i tot ben actuals! Tot això portat amb una actitud científica,
jo diria quasi acadèmica, seguint la línia del que
en aquesta època anomenàvem «crítica de la ideologia».
Gràcies a Contropiano vaig conèixer Manfredo Tafuri i
tota la gent de l’Institut d’Història de l’Arquitectura de
Venècia, on ara mateix tinc una càtedra d’estètica.
No creu que era una mica utòpic voler conciliar interessos
esteticofilosòfics i una activitat política?
Diguem que, per part meva, he intentat superar tot allò
que podia haver-hi de certament «ingenu» en aquesta
relació entre praxi i teoria mitjançant un compromís
polític fundat, sempre que ha estat possible, sobre
competències específiques.La meva adhesió al Partit
Comunista, el 1969, quan ja havíem trencat amb Toni
Negri, anava exactament en aquest sentit, igual que
la meva experiència al Parlament com a diputat en
les files d’aquest partit del 1976 al 1983. Pel que fa a la
resta, he de remarcar que al PCI sempre he fet un treball
de «funcionari», no d’intel·lectual. Els mateixos
89
MARCO BIRAGHI
motius que em van portar a allunyar-me’n definitivament,
el 1983, són més aviat d’ordre intel·lectual (la gran
lentitud en els processos de revisió cultural del Partit)
que no d’ordre polític, més específicament «tècnic».
Però seria massa llarg d’explicar, i això ens allunyaria.
Retornem, doncs, al seu itinerari filosòfic. El 1976, va
publicar Krisis, un llibre on, em sembla, dóna per tancada
una «fase» del seu pensament (em refereixo a la
primera part del volum, on es qüestionen Marx i Lenin
a través de les anàlisis de Böhm-Bawerk i Mach) i, al
mateix temps, n’inaugura una altra que gravita al voltant
del pensament de Nietzsche i Wittgenstein, de la
gran cultura vienesa de principis de segle. Creu que en
el seu llibre hi ha realment aquesta «duplicitat»?
Sí, segurament, fins i tot si el que feia de Krisis un llibre
relativament singular aleshores,era l’afirmació del caràcter
efectiu del pensament negatiu, del seu paper positiu
tant en la crisi del sistema econòmic clàssic com en la crisi
del pensament dialèctic.La crisi era interpretada,doncs,
com a part integrant de la «tradició» del pensament negatiu
i, tanmateix, com a moment productiu en vista de la
recerca concreta de nous fonaments amb punts forts,de
caràcter funcional i constructiu. Tot això, és clar, es diferenciava
clarament, tant de les crítiques del pensament
negatiu com a pensament «regressiu» crític elaborat sobre
la base de les velles categories filosòfiques de tendència
lukácsiana tardana, com de les interpretacions historicistes
gens interessants d’aquest període, de la mena
«joiosa apocalipsi vienesa». Krisis cercava precisament
l’eliminació dràstica d’aquesta imatge de Viena i, més
encara, la crítica de tota idea de «decadència». La lectura
de Mahler i de Hofmannsthal –per no citar-ne més–
anava exactament en aquesta mateixa direcció; i més
generalment, el retorn sobre les passes d’aquesta Viena
entre la fi de segle i finis Austriae era totalment orientat
vers la redescoberta de la problemàtica nietzschiana,
en el moment de la seva gran maduresa,de la seva expansió
més gran i, alhora, de la seva tensió més gran vers
«nous ordres». És per això que, a l’anàlisi de les relacions
Nietzsche-Wittgenstein, hi responia un entrellaçament
tancat de remissions literàries i musicals: Hofmannsthal,
George, Trakl i Rilke, que fèiem «reaccionar» amb
Wagner, Mahler, Schönberg i Webern. A banda d’això,
vaig descobrir aquests autors gràcies a unes audicions
decisives, efectuades sota l’ègida de Luigi Nono, al qual,
al mateix temps, vaig fer llegir «els meus» autors vienesos
i alemanys, que ell no coneixia encara.