Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB ERNEST MARTÍNEZ IZQUIERDO
“En aquest moment, potser no tenim una figura universal i mediàtica com
tenen altres països, però això no vol dir que no hi hagi autors respectables.
Personalment, si jo haig de portar una obra catalana pel món, no tinc
gaires problemes per trobar-la.”
nietta visitin Madrid i no vinguin a Barcelona. Per què?
De qui és la culpa? Torno a dir que, com a societat, tots
tenim part de responsabilitat en aquest problema. Polítics,
programadors, públic, creadors.... Si tots féssim l’exercici
de preguntar-nos què és el que podríem fer i no
fem, les coses canviarien bastant. Hem de defugir del
discurs victimista en què la culpa sempre la té l’altre.
Fa esment de Madrid...
Evidentment estan millor que aquí. Hi ha més activitat,
perquè hi ha moltes institucions que els recolzen. Hi ha,
per exemple, un centre per a la difusió de la música contemporània
que, sota la direcció de Jorge Fernández Guerra,
porta cada any l’Ensemble Modern, l’Ensemble Intercontemporaine...
Gairebé tots els compositors d’Europa
passen per allà i es toca molta música de gent del país.
També tenen el Proyecto Guerrero, amb Xavier Güell. Totes
les orquestres encarreguen, el Teatro Real també ho fa.
El Liceu té el compromís de fer una òpera contemporània
cada quatre anys.
Ja, ja... però el compromís es fer-la, no encarregar-la. I
el Teatro Real no solament la fa cada any, sinó que l’encarrega
i la paga. I a banda, fa més òpera contemporània.
Tot plegat, evidentment, genera una vida. Però això
s’aconsegueix a partir d’una suma d’accions en pro d’una
normalització de la creació musical. Aquí, tret dels
dos encàrrecs anuals que fa l’OBC, no hi ha res.
172
Potser troba a faltar l’ambient d’aquella Barcelona en
què va néixer el BCN 216, la dels dilluns del Nick Havanna,
on es van fer tantes i tantes estrenes de joves autors.
Bé, a mi el discurs nostàlgic no m’agrada gens. Jo estic
molt agraït a l’Albert Sardà pel que va fer per tota una
generació de músics. Tot això no existeix ara; en canvi,
hi ha altres coses. Cada època té les seves característiques;
però, en el fons, tot continua igual de mort. No ens
hem de preocupar tant pel que es feia abans sinó pensar
més en el futur.
Parlant de futur, els compositor joves són molt optimistes
en aquest aspecte. Creuen en la força de la creació
actual i en la seva capacitat d’arribar al públic. Consideren
que el tema del divorci entre música actual i
públic és un debat gairebé historicista i estan convençuts
que el públic té ganes de sentir coses noves.
Home, em sembla molt bé ser així de positiu. Sí que hi
ha coses: el públic de l’OBC, per exemple, que sempre ha
estat catalogat com a molt tradicional, ha acceptat sense
problemes els experiments que he volgut fer. I com
més agosarada era una experiència, més bona resposta
tenia. De totes maneres, per a mi el divorci continua
existint. Això no vol dir, però, que sigui irreversible. I
aquí s’ha de fer molta feina i molta pedagogia. En primer
lloc, per part del programador, que té la responsabilitat
de formar el seu públic. Donar a l’espectador
només allò que vol és el pitjor que pot haver-hi. Has de