Consult the text in PDF format - La Pedrera

tant pintor, quan el seu marxant, per causa d’un excés
d’obra seva en el mercat, va pensar que era necessari
destruir-ne una part per tal de mantenir un bon nivell
de preus del que podríem considerar –i que no sigui
interpretat com heretgia– els estocs emmagatzemats.
En aquest cas, l’art –imatge del sublim– quedava reduït
a la simple condició de producte de consum ordinari.
La predisposició –podríem dir genuïna– a l’aïllament
social de la música dels nostres dies s’acusa de manera
particular en una època més tendent a la passivitat que
no a la inquietud intel·lectual. Parteixo de la base de la
meva experiència en el món de la informació i de la
crítica musical culta, que ocupa gairebé els darrers trenta
anys. O sigui que comença entrada la dècada dels
setanta, un moment francament molt més falaguer que
ara, gràcies a un context força dissemblant de l’actual.
La convulsió ideològica que es vivia a casa nostra en
els darrers anys del règim polític anterior tenia un clar
corresponent en l’àmbit de la cultura. L’una i l’altra es
donaven la mà i, en el cas de la música, això es feia
evident. Eren anys en què el terme «avantguarda» tenia
una cotització immediata i potent. Caminava vinculada
frec a frec amb el progressisme ideològic comprensiu
de tots els àmbits i no sols el de la cultura, en una relació
natural que aleshores estava immersa en un estat de
connivència intensíssim.
Que ningú no s’enganyi: la música contemporània
que es creava aleshores –o la més radical– era tan plaent,
o més ben dit, tan poc plaent i si cal repulsiva a l’oïda
dels afeccionats i diletants en la música culta, com ho
és pràcticament ara; potser fins i tot més perquè, amb
tot, una mica d’hàbit a escoltar-la ja s’ha adquirit. Però
agradés o no –en el sentit hedonista de l’expressió–, sintonitzava
intel·lectualment –per devoció i per obligació
d’estatus o de rol en el «sistema» i en el grup– amb sectors
si no nombrosos en si mateixos sí amb capacitat de crear
estats d’opinió.
En l’àmbit objecte d’aquest treball –informació i crítica–,
això s’assegurava a través d’una mena de xarxa
179
JAUME COMELLAS
informal sinergètica, si cal integradora dels diferents
nivells, que ocupava per una part creació, per l’altra interpretació
i finalment opinió. Un exemple clar és el de
compositors que instituïen formacions per interpretar
les seves obres i, per extensió, difondre llur ideari estètic,
mentre que del propi entorn podia sortir també algú
que s’inserís en el sistema de comunicació/opinió. És
el cas de Joan Guinjoan amb el conjunt Diabolus in Musica
o de Josep Maria Mestres Quadreny i Carles Santos
amb el Grup Instrumental Català a l’empara de la Fundació
Miró, d’acusada significació com a imatge de sintonia
de credos estètics en línia directa amb el que exposem.
Tot això amb l’aixopluc d’uns mitjans de comunicació
aleshores molt més receptius a la cultura rupturista,
ni que fos per simpatia amb els corrents progressivament
protagonistes, dirigits arreu pels nuclis intel·lectuals
cada dia més dominants. Mitjans en els quals la
parcel·la informativa pel que fa a activitats culturals
Aquesta predisposició –podríem dir genuïna– a l’aïllament social de la
música dels nostres dies s’acusa de manera particular en una època més
procliu a la passivitat que no a la inquietud intel·lectual.
en gran part es reduïa a la tasca dels crítics, els referents
d’opinió que d’aquesta manera monopolitzaven, ras i
curt, tot el que el lector/afeccionat a la música podia
conèixer, i aprendre, a través dels mass media.
Compositors adscrits a postulats estètics avantguardistes
–o en el pitjor dels casos, molt sensibles a ells–
tenien l’oportunitat d’escampar llurs bones noves en tribunes
mediàtiques tan potents com podien ser aleshores
els mitjans escrits; en tot cas, exclusius, únics, en absència
de l’allau de comunicació audiovisual que arribaria més
endavant. Joan Guinjoan, Manuel Valls, Xavier Montsalvatge
i Josep Casanovas i, més endavant, Francesc
Taverna-Bech, des de les seves respectives tribunes van
esdevenir estendards dels evangelis estètics més
avançats des del profund coneixement consubstancial
a llurs condicions pròpies de creadors.
I al seu costat, també noms com Oriol Martorell o Enric
Gispert, així mateix predisposats a la Bona Nova en qualitat
de savis de la cosmogonia musical més avançada,
la qual es movia molt propera –a vegades, fins i tot rela-