Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB EUGENIO TRÍAS
“El problema és que, tant en música com en filosofia, a Espanya hi ha poca
tradició. N’hi ha de molt bona en pintura, també en arquitectura, en poesia
i no tant en novel·la. Però en matèria de música ens hem de remuntar fins
al Renaixement per trobar un gran moviment.”
sió de Boeci, que distingeix entre música còsmica, que
seria una mica la música de les harmonies celestes, de
les esferes de què parlen els pitagòrics; la música instrumental
i, entremig, la que ell considera música humana,
que estaria relacionada amb aquest món d’emocions
i raons. La música que té alguna cosa a expressar i a dir
és la música humana. Canvien els mitjans, els recursos,
les formes lingüístiques, i evidentment el segle XX ha
estat molt fèrtil en aquest sentit. Hi ha hagut grans innovacions
en el camp dels mitjans de comunicació i en
l’àmbit del llenguatge musical. Però, com sempre, la
música pretén expressar i comunicar alguna cosa, i
aquesta expressió i comunicació tenen a veure amb el
que Boeci anomenava música humana.
Després de les estètiques romàntiques, que de vegades
ens són encara molt properes, fins a quin punt es pot dir
que la música contemporània continua tenint en compte
elements com la comunicació del sentiment i l’emoció,
que la música nova continua essent «humana»?
Hem fet un gir molt important, però amb una fase doble.
Primer hi va haver una fase crítica del romanticisme
que va donar lloc a unes estètiques fredes, una mica com
les que Ortega i Gasset qualificava amb el seu títol de
«la deshumanització de l’art». Seria l’estètica, per exemple,
d’un Stravinsky. En certa manera es prolonguen
en la línia de les neoavantguardes. Tot i que Stravinsky
no tingui res a veure amb John Cage, és clar que Cage
també combat fermament, feroçment, els residus de
romanticisme que queden en la nostra estètica o en la
nostra manera d’entendre la música, i alhora proposa
una mena de música en una altra direcció.
El mateix Stravinsky, que deia: «La música és incapaç
d’expressar res per si mateixa...»?
96
És cert. Stravinsky rebutjava lligar la música amb dos
termes que trobava inacceptables, que són emoció i
expressió. La música havia de ser neutra en termes emotius
i completament aliena als elements d’expressió.
Aquesta és la teoria. En la pràctica, per sort, això està
radicalment desmentit. Una obra com Èdip rei, la Simfonia
dels psalms, o la seva Simfonia per a instruments
de vent en memòria de la mort de Debussy, són obres
que produeixen una profunda emoció. No és l’emoció
romàntica, però això no vol dir que no sigui una emoció
especial. Per exemple, des de Debussy va quedar clar
que no hi havia una única manera d’expressar el sentiment,
com en la nit d’amor de Tristany. Pel·leas i Melisanda
expressen l’amor altrament. Hi ha moltes maneres
d’expressar les emocions, d’una manera desbordant
o d’una manera continguda. Dins del món dels sentiments
i les emocions, una d’elles és, per exemple, la cerca
de la pau, que és el que pretén John Cage a gairebé
totes les seves composicions. Ell diu que el que busca
no és suscitar un altre sentiment, una altra emoció que
no sigui una amb efecte de pacificació general. Això és
una manera molt legítima d’enfocar la música per la
via d’aquella emoció que cada compositor considera
com a prioritària. De fet, moltes composicions de John
Cage, ben escoltades, tenen una dimensió lírica que
va en aquesta direcció. També, evidentment, això s’entén
a partir del seu enorme interès per les tradicions
orientals.
Què va passar després d’aquestes primeres avantguardes
en la segona meitat del segle XX? Es va continuar
apostant per una música més aviat sense sentiment
o emoció?
Diria que, en les tradicions posteriors a les darreres
avantguardes, més aviat hi ha un cansament d’una