Consult the text in PDF format - La Pedrera

federació cultural internacional d’arrels clarament antifeixistes)
i, posteriorment amb Juan Hidalgo, en la dels
concerts de Música Abierta, lligats al Club 49 i a l’esmentada
Associació de Compositors o al també citat
Conjunt Català, la direcció del qual va ser encomanada
a Constantin Simonovich i que, tot i tenir una vida breu,
va dur a terme una tasca important, així com el laboratori
de música electrònica Phonos, creat el 1973 en
col·laboració amb Andrés Lewin-Richter (Barcelona, 1937),
que al començament dels setanta havia treballat en la
Columbia Princeton amb Mario Davidowski i Vladimir
Ussachevsky i que és una de les figures més importants
i universalment reconegudes en aquest gènere de música.
Mestres Quadreny reconeix com a primera obra seva
una Sonata per a piano (1957) d’escriptura serial lliure,
al marge de la forma designada pel títol, on les quatre
posicions de la sèrie s’associen a quatre nivells dinàmics
diferents en un intent de serialització única aplicada a
paràmetres heterogenis. La idea es desplega després
d’una altra manera en obres posteriors, en un ample
ventall de solucions aleatòries amb què es poden obtenir
resultats de complexitat creixent, partint d’elements
molt simples: un exemple de gran envergadura és L’estro
aleatorio, un conjunt de sis concerts per a diversos
solistes (un dels quals és una màquina d’escriure) i la
seva part és diferent per a cada obra, però el seu ripieno
orquestral és una partitura generativa comuna a totes
que produeix resultats múltiples. També va ser el primer
a usar ordinadors per obtenir distribucions estadístiques
(Ibèmia, 1969) i magnetòfons per generar noves
formes de contrapunt: Tres cànons en homenatge a Galileu
n’és un exemple particularment suggestiu, en què
la part interpretada per l’instrumentista es grava i es
reprodueix en una mateixa cinta sens fi que passa per
tres magnetòfons en sèrie, de manera que reapareix a
distàncies temporals diferents, modificant-se a mesura
que transcorre. En unes altres obres, com Frigoli-Frigola,
usa el pla de Barcelona, on els carrers són pentagrames
que es ramifiquen: al límit de l’aleatorisme,
131
JOSÉ LUIS TÉLLEZ
alguna de les seves obres ha de ser interpretada pel
mateix públic, com ara Self-service, que es va estrenar el
1973 al Col·legi d’Arquitectes en un acte lúdic i multitudinari.
També ha col·laborat amb Brossa en espectacles
audiovisuals ocasionalment paraoperístics: El ganxo,
Concert per a representar o L’armari en el mar. Mestres
Quadreny és un renovador del pensament musical i estètic
que ha treballat l’aleatorisme des de facetes molt
diferents i, alhora, molt construïdes. També destaquen
les seves col·laboracions amb Tàpies, Miró o Pic Adrian,
en obres amb una música que parteix de les seves pintures
o es basa directament en les suggestions gràfiques
d’aquests artistes.
Xavier Benguerel (Barcelona, 1931) potser és el compositor
de la Generació del 51 catalana de més projecció
internacional. Fill de l’escriptor homònim exiliat a Xile
entre el 1940 i el 1959, Benguerel va estudiar amb Taltabull
privadament quan va tornar a Espanya. Va dirigir
Joventuts Musicals el 1959, renovant-ne decisiva-
El Cercle Manuel de Falla no va ser un grup homogeni ni
estrictament avantguardista, però va enllaçar amb algunes de
les inquietuds estètiques del Grup dels Vuit de Catalunya.
ment la programació, i el 1963 va fundar amb Prats, Jordi
Roch i Manuel Capdevila el Festival de Música Contemporània
de Barcelona. El seu itinerari compositiu va
travessar una primera etapa de clara orientació francesa
(el Quartet de corda o els Dos moviments per a
orquestra, del 1954), abans d’assumir la influència de
Bartók i Stravinsky. Després va passar una etapa serial
breu, iniciada el 1957 amb el descobriment del segon
quartet de Schönberg (que es materialitza en Successions,
del 1960, i Sintonia contínua, del 1962), i aviat va
elaborar un llenguatge lliurement atonal i ocasionalment
expressionista, on sempre hi ha una gran habilitat
i eficàcia en l’ús de les masses, les línies i els colors
(com testimonien, per exemple, les tres simfonies del
1966 i altres obres orquestrals posteriors), així com una
atenció especial en els problemes derivats de l’escriptura
melòdica. Especialment interessat en la música
vocal, la Cantata d’amic i amat, sobre Ramon Llull, és
una de les obres de lirisme més bell i intens escrites a
Espanya en la segona meitat del segle XX. L’escriptura