Consult the text in PDF format - La Pedrera

ELS POSSIBLES PERQUÈS D’UNA «MÚSICA CULTA» TAN OCULTA
coparticipar tots ells d’un determinat estat de l’esperit
català. En el cas de les esmentades arts plàstiques, la
majoria de paradigmes són força fàcils d’adscriure en
una tradició arrelada en el propi país. Què succeeix, però,
en la música?
A grans trets, succeeix que els models i tradicions
emprats o majoritàriament influents en les obres creatives
dels nostres compositors mostren un arrelament
més interessat en el que hi ha hagut fora de les nostres
fronteres que no en la pròpia tradició cultural.
Naturalment, això s’ha de comprendre dins les coordenades
històriques dels quaranta anys de franquisme
que van isolar per complet el país, on era indispensable
la troballa d’indicis de per on anaven les
directrius de la música nova. No obstant això, la història
de l’art català –a pesar de trencaments tan significatius
com la reducció dels períodes barroc i romàntic
a uns quants noms, absolutament allunyats de la constitució
com a moviments importants, tal com succeeix
en altres cultures europees– a la fi mostra una continuïtat
que no arriba a trencar-se mai. Desconec, però,
si una tal cosa també es pot atribuir a la història de la
música catalana.
La recerca de models foranis de molts dels nostres compositors
actuals –principalment els nascuts a finals de
la dècada dels vint i primeria dels trenta del segle XX,
juntament amb alguns de la fi dels anys cinquanta– i
el seu posterior mestratge ha donat lloc a una inconcreció
absoluta del que és, a hores d’ara, música contemporània
catalana. Així, si l’originalitat d’escriptors arrelats en
l’avantguarda, com ara J. V. Foix o Joan Brossa, radicava,
dient-ho amb els mots d’Arthur Terry, «en la manera de
combinar certes tècniques del surrealisme amb la consciència
d’ésser escriptors catalans, o sigui, del fet que treballen
en una llengua i en una cultura determinades»,
la recepció de la música nova a Catalunya durant els anys
de la República (amb visites de personalitats, com ara
Stravinsky i Webern, o la coneguda estrena a Barcelona
del Concert per a violí d’Alban Berg) ha provocat en molts
dels nostres creadors musicals la recerca de models i
fonaments estètics a Europa (cosa que demostra la participació
en un cosmopolitisme), però ha fet oblidar la
pròpia tradició. Aquesta situació ha provocat, a part dels
avortaments abans esmentats, la no-participació de la
immensa majoria de la música nova en l’esperit català,
la defensa del qual, per a Pere Gimferrer, provenia de la
defensa de l’art d’avantguarda, ja que l’avantguarda és
part integrant del catalanisme.
110
Amb la convicció que aquestes ratlles no són més que
un apunt mereixedor de més desenvolupament, i sota
la pròpia convicció del sotasignant que la naturalesa abstracta
del llenguatge musical el fa certament particular
respecte a altres manifestacions artístiques i/o literàries,
ningú no pot negar, però, que la majoria de la música
contemporània catalana actual ha trobat molt més la
seva raó de ser en models francesos, austríacs o polonesos
que no en els vinculats a una tradició intrínseca, cosa
absolutament impensable en importants creadors musicals
internacionals, com ho poden ser Saariaho, Taverner,
Dusapin, Pärt, Sciarrino o Gubaildulina, que, sense
cap mena de dubte, insereixen la seva particular proposta
dins una tradició musical del seu propi país.
4. Una música culta contemporània força oculta
El crític nord-americà Greg Sandow és, actualment, una
de les veus més reflexives sobre dos dels fenòmens més
punyents de la música clàssica (i, per extensió, de la
música contemporània): el progressiu envelliment de
les audiències i la programació-presentació d’uns continguts
en uns formats hereus de les acadèmies del segle
XIX. Sense necessitat de tornar a abordar el que ja vaig
plantejar en el número 34 d’aquesta mateixa publicació,
1 veus com la de Sandow han apuntat la necessitat
d’una sèrie de canvis en el fet musical del concert clàssic
tradicional, com a acció primera per sobrepassar de
llarg «la data de caducitat del marc en què té lloc la música
simfònica».
Més enllà de la suposada modernitat i contemporaneïtat
de la qual participen les creacions dels nostres
compositors, el cert és que el seu accent continua recaient
principalment en els elements intrínsecament musicals
o, dins de les baules de la cadena de la indústria
musical, de la fase de creació, fruit d’una manera de pensar
més pròpia del segle XIX que no com és, en veritat,
actualment. És per això que, a hores d’ara, és indispensable
que els creadors millorin el tractament de la seva
obra, parant més atenció al món dels intèrprets, al context
on s’interpretarà la música i, òbviament, al públic.
4. 1. Els intèrprets com a creadors
El panorama musical actual veu el món dels intèrprets
com a veritablement rellevant. L’intèrpret, fora dels plantejaments
obsolets, ha deixat de ser el simple servidor
del geni creador (per aquest motiu, els músics de l’orquestra,
com els cambrers, encara toquen/serveixen
amb pajarita, si bé la tendència va desapareixent a