Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB JOSEP PONS
panya, a Catalunya la gent de casa és infravalorada, els
traiem importància, és com posar-los una llosa al damunt.
Sobre els inicis de l’Orquestra del Lliure: recordo que
llavors jo estudiava a París i, un dels cops que vaig baixar,
vaig anar a veure L’òpera de tres rals al Romea….
...allà neix el que després seria l’Orquestra del Lliure: L’òpera
de tres rals que dirigien Mario Gas i Joan Albert
Amargós. Poc després, en Fabià em va demanar de fer
La flauta màgica amb una reducció orquestral i actors
en lloc de cantants. Hi havia les ganes de fer alguna cosa
en un país que estava adormit. Mentre es feien les funcions
al Lliure, va sorgir la idea de formar un grup de
música del segle XX, una mica actual. Vaig anar a parlar
amb en Fabià Puigserver. A mi em preocupava el
desfasament que hi havia en la litúrgia de la música
clàssica respecte al seu públic, acostumat a una litúrgica
més connectada amb l’actualitat. Li vaig anar a
plantejar aquesta qüestió estètica i em va dir: «Mira, no
sé què és, el que estàs muntant; però, sigui el que sigui.
m’agradaria que ho fessis aquí.»
164
Un encàrrec així no es dóna sovint...
Aquella aventura va ser criticada, però com que l’Orquestra
del Lliure va néixer d’aquell àmbit no musical,
allò va ser la seva salvació. Perquè si hagués nascut
en un entorn musical, s’hauria contaminat. Hi havia
molta gelosia per part de certs sectors. Qui són aquests?,
es preguntaven des de l’oficialitat del país, que ho sentien
com si els prenguessin alguna cosa que els pertanyia.
Estaven gelosos pels diners que es creien que
teníem. Recordo que, després del primer concert, ja
estàvem en xifres vermelles perquè havíem comprat
les cadires, els faristols, etc. Durant un any vam treballar
sense cobrar ni un ral. Vam actuar al programa
Àngel Casas Show i allò ens va servir per ingressar
diners i poder posar el comptador a zero. I llavors sí
que hi va haver una aposta econòmica. Però com que
érem en un àmbit teatral que escapava del món musical,
vam adquirir una mentalitat diferent. Fins i tot en
excés. Recordo que en el primer concert, que ens el
sabíem memòria de tant com l’havíem assajat, vam
decidir que no el teníem prou a punt i el vam ajornar