Consult the text in PDF format - La Pedrera

Tres anotacions gaudinianes
Perejaume
1. L’arc catenari girat i la muntanya amb la creu són
una mateixa cosa: expressió de l’equivalència mística
entre l’alçària i la fondària. En això, Gaudí i Verdaguer
coincideixen completament, si bé amb gravetats oposades.
Només cal que pensem en la verdagueriana
«ermita al cel suspesa» i en el temple de Gaudí suspès
de la terra estant, en la mesura que és girant la ciutat
de Barcelona, que aquest temple pren el seu real significat,
amb les torres vistes com estalactites proveïdes
de grans degotalls a les puntes. Tota l’arquitectura de
Gaudí puja i cau alhora, s’alça i s’ensor-ra, s’empedra
i es desempedra amb una creu al capdamunt que
amonjoia i crucifica alternativament.
2. Potser és igualment qualitat de misticisme el fet
que l’obra d’un autor cast i celibatari com Gaudí manifesti
tanta morbidesa d’ovals, tanta sensualitat de torsions,
tanta presència òssia i carnal. Un pensament
com aquest se’ns planteja sovint davant una obra que,
per sota del vastíssim i pesant conjunt de relacions
culturals, socials i tecnològiques que hi tenen lloc, aconsegueix
sorprenentment que hi bategui la intimitat
d’un autor. De vegades, tot observant com en els edificis
de Gaudí s’ajusten panys i agafadors a les mans que
els estiren, els polsen o els fan girar, tot veient com
s’engalzen ergonòmicament les cadires a les formes,
gestos i posicions del cos humà, no podem més que
pensar en els grans cossos celestes que reclamen els
edificis sencers, en els habitants aeris d’aquests edificis,
en les vastes anatomies atmosfèriques i mitològiques,
a les quals edificis com La Pedrera o el Temple Expiatori
s’ofereixen per fora.
3. També en el seu interior, les obres de Gaudí han
passat a ser habitades col·lectivament. L’individu que
les visita experimenta una veritable insuficiència
anatòmica davant de tants i tan variats estímuls. La
progressiva substitució d’uns habitants o d’uns usuaris
per un públic de pas ens informa d’una suspensió de
la funcionalitat original per una altra amb fregadís de
fileres humanes que s’hi esborrifen. Els visitants, a
través de les parets que els estrenyen i els inunden, s’agleven
en una tinta contínua, seguida, fins al punt de
conformar un cos successiu, un cos fabulós lletrut i
enlletrat, una veritable fluència alfabètica humana
que, més que no pas com un text, s’expressa, per les
escales, pels passadissos, pels terrats... com una síl·laba
interminable.