Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EUROPA DELS FESTIVALS 1950-1970
les obres escèniques, ha donat més envergadura al projecte
cultural. Aquest auditori, inaugurat per la reina Elisabet
II, té una acústica excepcional i per això més tard
ha encoratjat els responsables a annexar-hi uns estudis
per a la ràdio, la televisió i l’enregistrament de discs.
Des del 1958, gràcies a l’acció de Margaret, princesa de
Hesse i de Rhine, la política del festival mira d’afavorir
el públic jove, 84 anant contra el judici una mica massa
precoç de Ferruccio Busoni, teòric musicòleg molt apreciat
d’Edgard Varèse, qui escrivia el 1909 que «la joventut
és malauradament conservadora i que les seves promeses
són enganyoses». 85
Benjamin Britten és personatge clau i ànima d’Aldeburgh.
Va compondre per al festival fins a la seva mort,
el 1976. 86 Durant més d’un quart de segle va poder transmetre
tot un seguit d’obres que van des de la sonata a
l’òpera per a infants, de la suite instrumental al vodevil,
de la melodia a la cantata, del quartet de cordes a
la gran òpera. En el si de tantes obres, vet aquí una selecció
dels millors moments brittenians:
Saint Nicolas (1948), Let’s Make an Opera (1949), Lachrymae
(1950), Six Metamorphoses after Ovid (1961), una
variació sobre Sellenger’s Round (1953), Noye’s Fludde
(1957), Songs from the Chinese (1958), A Midsummer
Night’s Dream (1960), Cello Sonata (1961), Curlew River
(1964), Songs and Proverbs of William Blake (1965), The
Burning Fiery Furnace (1966), The Golden Vanity (1967),
The Prodigal Son (1968), Suite in C (1969), Canticle IV: The
Journey of the Magi (1971), Death in Venice (1973), String
Quartett (1975) o Phaedra (1976).
Entre totes les seves virtuts –sobretot la de fer descobrir
la música anglesa 87 al món–, l’Aldeburgh Festival
ha fet comandes de música contemporània 88 molt apreciades
pels afeccionats. També ha instaurat residències
de compositors de gran renom (com aquella famosa
d’Henri Dutilleux, el 1985). 89 Des del 1970, les manifestacions
es desenvolupen en el si d’un centre permanent
de concerts i d’ensenyament. 90
La cita europea del progrés
«Toute vie est lutte
autour des goûts et des couleurs.»
Friedrich Nietzsche, Ainsi parlait Zarathoustra
Tocant totes les tecles de la cadena de la comunicació, el
festival europeu de música contemporània ha conegut
mil facetes: de la comanda 91 a la creació, del concert-lectura
al concert col·lectiu, de la performance a la descoberta
d’un lloc insòlit 92 gràcies a la presència de l’art
sonor contemporani, de la master-class a la conferència
«públic jove», de l’obra improvisada a la peça de concurs,
de l’obra minimalista a la nit de música non stop,
de l’insòlit recital solista a l’òpera multimèdia, del concert
a l’aire lliure a la «nit-cabaret», de les trobades «Fnac-
Música» als llibres dedicats, 93 de les revistes especialitzades
als llocs web molt documentats, dels CD originals
als DVD cristal·litzant una memòria per a la història...
Raymond Aron definí la història com si fos una «dialèc-
En el context de l’excepció cultural, ¿cal persistir a inventar espais públics i
temps comuns que afavoririen tant l’art en general com el concert de festi-
val, tant el mercat com la mercaderia?
40
tica d’un progrés científic i tècnic, comparable a una
fatalitat, i d’una humanitat que no sap amb certesa ni
què és ni què vol», 94 afegint-hi que «els homes mai no
han sabut la història que feien». 95 De la seva banda, Jean
Barraqué, en una entrevista publicada el 1969, explica
que «el compositor és un artista, és a dir, un home obligat
a ser el més gran; li cal considerar la història, donar
un sentit al seu ús, ser ell mateix història, avançar-la,
continuar-la i donar-li descendència». 96
En el context de l’excepció cultural, ¿cal persistir a
inventar espais públics i temps comuns que afavoririen
tant l’art en general com el concert de festival, tant el
mercat com la mercaderia? Perquè és fàcil dir que, en
el cor d’un joc no rendible, les intrigues polítiques i les
estratègies econòmiques de vegades han sabut enterbolir
les consideracions purament artístiques amb els
projectes vanament esperats. Fins i tot si la dimensió
internacional pot elogiar l’ego dels escollits municipals
o responsables regionals, caps de gabinets ministe-