Consult the text in PDF format - La Pedrera

LA MÚSICA CONTEMPORÀNIA EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Des del punt de vista de la tasca de crítics i de la informació, els dirigents
dels mass media pel que fa a temàtica cultural cada vegada menen
polítiques més propenses a la seguretat que no a l’expectativa; per tant,
més disposades a fer ressonar els superressonats grans noms –intèrprets i
obres– que no a implicar-se en el risc.
cionant-s’hi– a les primeres manifestacions autòctones
de ballet contemporani, al protagonisme creixent d’un
teatre no estrictament figuratiu –Becket o Ionesco–, a
la literatura avantguardista –supervivent Foix amb Brossa
i, en part, també Espriu–, al cinema experimental de
l’Escola de Barcelona i a la permanència d’una vitalitat
avantguardista en el món de la plàstica centrada en
noms que transcendien l’estricte àmbit institucionalitzat
del Dau al Set dels Tàpies, Cuixart, Tharrats i Ponç.
Tot plegat configurant un tot, si no exultant, sí d’una
riquesa que avui ens és difícil de creure, mostrada a més
de forma generosa, tanmateix sense que hom pugui
negligir la part corresponent de terreny fràgil damunt
la qual se sustentava. I aquí caldria entrar en el concepte
‘esnobisme’, al carro del qual molts es van enfilar per no
quedar descavalcats a la cursa, que podríem definir com
l’acceptació irreflexiva d’aquella realitat a través, bàsicament,
de la vena més frívola: moda, sentit de grup
–sovint tancat– i esperit de transgressió per se en molts
casos sense horitzons gaire transcendents.
Els influxos i estímuls que arribaven de la terra promesa
dels estius de Darmstadt –el cau de l’ortodòxia
més radical i dogmàtica de l’heterodòxia, valgui l’antonímia–,
que aleshores encara era un cràter prou actiu,
alimentaven clímaxs rics en suggestions que s’escampaven
des d’àmbits més o menys familiars –amb l’antecedent
del Jardí dels Tarongers del mecenes Josep Bartomeu
a Pedralbes– fins al gran públic amb l’aleshores
vital Festival de Música de Barcelona, que se’n feia ressò
ampli, de grat o per la força o inèrcia del corrent dominant.
Avui, tot això és impensable per moltes raons. La primera
és la pèrdua de prestigi del concepte avantguarda,
d’una manera molt particularment perceptible en
el terreny de la música. Escatir-ne les causes és tasca
182
difícil i la manca de perspectiva ens impedeix arribar a
conclusions mínimament fiables. Només podem constatar-ne
la realitat. En tot cas, sí que hi ha indicis molt
clars, el primer dels quals és el clima de letargia intel·lectual
que viu el país. La renúncia a l’esforç d’innovació i
l’assentament en l’autocomplaença per part tant de creadors
com de receptors –i en conseqüència, dels promotors–
porta Catalunya a un estat de prostració lamentable,
de manera molt acusada pel que fa a la música.
El conservadorisme, la rutina i el caràcter repetitiu de
les programacions musicals de més capacitat d’acceptació
–en concerts i en òpera–, a casa nostra assoleixen
nivells capaços d’enrojolar el rostre més colrat. I tant li
fa que vinguin d’instàncies privades o públiques.
Caldria dir que foguerades com la descrita afavoreixen
estats de confusió i de pèrdua de referència pel que
fa a valors sòlids, fet que ha ajudat a crear recels i reserves
damunt de tot el que pudi a innovació. Hi ha hagut
massa dosis d’engany a redós de la lògica incomprensió
inicial del receptor –per nou i, per tant, per manca
de perspectiva–, cosa que podia menar a caure en
paranys i també en dubtes intel·lectuals incòmodes. Caldria
afegir-hi encara que, massa sovint, la música contemporània,
per manca de recursos de materialització,
s’ha produït en condicions marginals i insuficients en
tots els segments del procés, fet d’importància particular
pel que fa a la qualitat interpretativa, tergiversant
d’aquesta manera la percepció exacta de la seva autèntica
validesa i atractiu. Hi ha una mena de cercle infernal:
música d’estètica rupturista, com a tal té poca capacitat
d’acceptació, circumstància que impedeix que sigui
mostrada en el seu estat ideal, obstacle que la fa encara
menys apetitosa al seu destinatari.
Des del punt de vista de la tasca de crítics i de la informació,
els dirigents dels mass media pel que fa a temà-