Consult the text in PDF format - La Pedrera

poc a poc) i ha reivindicat el seu paper creatiu. Mal els
costi de comprendre a alguns, el plantejament dels continguts
musicals en les programacions ja no pot realitzar-se
sense comptar amb el món dels intèrprets, que
no solament ofereixen les obres amb la visió de la seva
personalitat, sinó que ofereixen uns perfils de comunicació
que ha produït, a tall d’exemple, el fenomen del
col·leccionisme de tots els discs d’un intèrpret apareguts
al mercat. Podem trobar col·leccionistes dels discs
de Harnoncourt, de Gergiev, de María Bayo, on, òbviament,
l’accent ja no recau només en les obres interpretades
sinó sobretot en el tractament i la visió interpretatius.
Costa de comprendre el paper absolutament secundari
donat a la interpretació per molts dels nostres creadors.
Sense anar més lluny, una referència en la música
nova com Anton Webern una vegada va descriure
una mala interpretació de la seva obra com «una nota
aguda seguida d’una nota greu, o sigui la música d’un
boig». Les paraules de Webern, al meu entendre, entreobren
la necessitat d’un compromís major dels creadors
111
ORIOL PÉREZ I TREVIÑO
amb els intèrprets, i no donar-los el paper secundari o
de simple transmissor que reben majoritàriament.
Mostra de per on discorren les coses és com creadors
musicals han reivindicat les seves múltiples facetes. Així,
l’interessant compositor Thomas Adès també està oferint
els seus rols de director d’orquestra i pianista. A Barcelona,
el luxemburguès Francesco Tristano Schlimé es
prodiga com a pianista, director i compositor amb uns
llenguatges que abasten des de la tradició fins a les innovacions
més radicals de la música electrònica.
Fins i tot, en el món de la música antiga (un món provocador
de l’esmentat fenomen del col·leccionisme, juntament
amb el món sempre freak de l’òpera) s’han
començat a interpretar altres repertoris amb instruments
originals. A casa nostra, Jordi Savall ha encarregat
música a Arvo Pärt, i la Freiburger Barockorchester
acaba d’enregistrar un doble àlbum amb obres de Benjamin
Schweitzer, Nadir Vassena, Michel van der Aa,
Juliane Klein i Rebecca Saunders. El curiós o revelador
de l’experiment és que cap d’aquests compositors no
supera la quarantena d’anys.