Consult the text in PDF format - La Pedrera

REFLEXIONS A L’ENTORN DE LA NOVA GENERACIÓ DE COMPOSITORS CATALANS
Lluny de confeccionar un exhaustiu llistat de noms
i perfils biogràfics, la intenció d’aquest article
no és cap altra que aproximar el lector a la realitat
de la música de creació i comprendre l’entorn de les
noves generacions d’ara i d’aquí. Què ha canviat en relació
amb el passat més proper? D’uns quants anys ençà,
desapareguts alguns personatges emblemàtics del
panorama compositiu del país –Montsalvatge, Homs–,
reconeguts els seus hereus d’edat més avançada –Benguerel,
Guinjoan, Soler– i establerts amb ple dret els
compositors nascuts en la dècada dels cinquanta –Brotons,
Casablancas, Charles–, cal analitzar quin és l’estat
de la qüestió.
Certament, les circumstàncies que envolten el fenomen
no són avui les mateixes que hi havia una trentena d’anys
enrere. S’ha dit sovint que la guerra civil i l’aïllament del
franquisme suposaren un llast important en l’arribada
dels nous corrents vigents a Europa: la formació dels compositors
amb prou feines albirava l’atonalisme bartokià o
el mètode amb els dotze sons de Schönberg. No cal dir que,
temps després, els postulats de l’avantguarda de Darmstadt,
les aportacions de la nova música polonesa o la revolució
conceptual de l’altra banda de l’Atlàntic van arribar
tard i amb distorsions. D’aquí la necessitat de bona part
dels autors actius durant els seixanta i setanta per cremar
etapes. Sortosament, la situació actual és ben distinta. Si
bé no podem afirmar encara que la normalització, pel que
fa a la música contemporània, s’hagi assolit plenament
–Barcelona no és Londres, París o Berlín, malgrat els esperançadors
esforços que s’estan duent a terme–, si és cert
que, en una societat globalitzada, l’accés a la informació
està, en principi, més a l’abast dels qui comencen carrera
en aquest àmbit.
Però, què caracteritza les noves generacions de compositors
joves a Catalunya? La resposta implica tractar
148
diversos paràmetres que, més enllà del tarannà personal,
configuren el rerefons musical d’un territori: des
de l’ensenyament fins a la difusió. I és que la formació
continua essent un pilar fonamental. Malgrat aquella
màxima tan repetida que «la composició no s’ensenya,
sinó que s’aprèn» cal insistir en la necessitat d’una
educació integral que no exclogui –i, alhora, que
tampoc no estudiï exclusivament– ni les tècniques del
passat ni les aportacions informàtiques més recents.
Són prou conegudes les influències del contrapunt
canònic en Webern, Ligeti o Benjamin, igual que la
necessitat de vertebrar el discurs per tal d’evitar una
música que, amb l’ús de les noves tecnologies electròniques,
esdevingui només una atractiva col·lecció de
sons, tal com adverteix Boulez.
Han arribat nous aires a casa nostra, i el tradicional
divorci existent entre la universitat i els centres d’educació
musical superior sembla que, a poc a poc, tindrà
solució, atesa la coincidència d’interessos d’intèrprets,
investigadors i compositors davant d’uns reptes comuns.
L’estada a l’estranger s’ha fet gairebé imprescindible:
tot i no garantir la qualitat dels resultats, permet, si més
no, el intercanvi d’impressions amb altres col·legues
d’arreu. Al seu torn, la presència a Catalunya de figures
forànies significatives en cursos i classes magistrals
–Harvey, Lachenmann, Lindberg, Saariaho– encoratja
una visió menys asprívola amb vista a l’esdevenidor.
Una de les dificultats més grans continua essent la
difusió de les obres. En l’àmbit de la música impresa
–element encara indispensable en el nostre ofici–, l’aparició
de potents eines informàtiques per a l’edició
de partitures ha fet que, sovint, el compositor esdevingui
alhora editor. Sorgeix, llavors, una paradoxa: mentre
que l’ús d’un programari especialitzat facilita enormement
l’obtenció de còpies de gran qualitat, un