Consult the text in PDF format - La Pedrera

tica cultural cada vegada menen polítiques més propenses
a la seguretat que no a l’expectativa; per tant,
més disposades a fer ressonar els superressonats grans
noms –intèrprets i obres– que no a implicar-se en el risc.
D’altra banda, en aquest moment el sistema de comunicació
musical es divideix en les parcel·les informatives
i en les d’opinió –crítica–. La primera només té l’obligació
de transmetre el que hi ha damunt la taula de
l’activitat quotidiana i la segona –amb responsabilitat
més específica de crear estats d’opinió– s’ha renovat
profundament i és a les mans d’una generació de nous
protagonistes sense vinculacions creatives musicals, als
quals els resulta distant aquell context d’inquietud que
he descrit i, a més, justificadament, tampoc no poden
ser receptius a les restes d’allò, en primer lloc pel seu
escàs pes en el dia a dia i, per què negar-ho?, en bona
part per la relativa credibilitat del que es produeix. I amb
això no vull mostrar-me neutral ni acrític respecte de
la seva –nostra– tasca, que podria ser també objecte de
ponderació. En tot cas, d’aquesta manera es completa
un circuit depriment, tanmateix obert, no cal sinó, a
altres aspectes.
Fa l’efecte que els mateixos creadors han renunciat
en certa mesura a l’autoestima i a la de la seva obra, i
prefereixen protegir-se cadascun dintre la seva canongia
particular, més o menys greixadora, més o menys
183
JAUME COMELLAS
frugal, renunciant a l’esforç comú, tot al més deixant
anar de tant en tant algun discurs planyívol, inútil a
còpia d’insistit, i obsolet. Tot això, abans que dedicarse
a la tasca de profetes d’un evangeli, que per altra part
viu un estat d’indefinició i de manca de força autènticament
vivificadora: els homenatjats per la mateixa
Fundació Caixa Catalunya –homenatjats per rellevants
però també per anys d’ofici– continuen essent els grans
referents a casa nostra d’un discurs estètic musical, insisteixo
en això, que es renova poc i que no sap trobar la
manera de trencar inèrcies encrostades pel que fa al
gran objectiu irrenunciable de convertir la música en
missatge projectat de manera natural ■
Fa l’efecte que els mateixos creadors han renunciat en certa mesura a
l’autoestima i a la de la seva obra, i prefereixen protegir-se dintre la seva
canongia particular, renunciant a l’esforç comú, tot al més deixant anar de
tant en tant algun discurs planyívol, inútil a còpia d’insistit, i obsolet.