Consult the text in PDF format - La Pedrera

i els Epitafis per a veu i orquestra del mateix any il·lustren
una primera etapa de marcada actitud investigadora.
Aviat inicià l’estreta col·laboració amb Joan
Brossa, amb fruits tan deliciosos com les primerenques
Cançons de bressol (1959), l’òpera El ganxo (1959),
estrenada tardanament pel Liceu l’any passat, i diversos
ballets. Amb Brossa explorà camins nous en el
terreny del teatre musical, amb obres com Concert
per a representar (1964), la divertida Suite bufa o l’ambiciosa
L’armari en el mar (1978). En el camp de la
música aleatòria creà la magistral Tramesa a Tàpies
(1972) per a tres instruments i el Quartet de Catroc. La
línia experimental anima peces característiques de
la seva primera època, com Música per a Anna (1967)
i Self-service (1975). La seva obra conté algunes de les
troballes més transcendentals de la música contemporània
espanyola; no pas debades va ser el primer
compositor que utilitzà l’ajuda d’ordinadors en
la seva pionera Ibèmia (1969). Una de les seves obres
mestres, Tres cànons per a Galileu (1965), de la qual
hi ha diverses versions, obrí perspectives noves en
l’ús de l’electrònica (hi fa servir tres magnetòfons)
com a fascinant aliada de la creació musical. També
és fonamental la seva aportació en el terreny de la
música aleatòria, resumida en el seu ambiciós cicle
de concerts L’estro aleatorio (1973-1976) per a solistes
variats i orquestra, inclosa una màquina d’escriure.
Un altre capítol essencial del seu catàleg és
l’obra per a piano, que recorre més de tres dècades
d’evolució creativa, des de Cop de poma (1961) fins a
A tomb de dau (1998), homenatge evocador al grup
d’avantguarda Dau al Set, i el deliciós cicle pedagògic
Promptuari dels dirs (1996), la Suite Bechtold (1994),
fruit de recerques sonores a partir de la teoria dels
fractals, i Sonades al descobert (2002), bona mostra
de la seva serena maduresa. Mal que una gran part
del seu catàleg simfònic continua inèdit, l’OBC, que
ja va presentar La realitat lliure, estrenà al febrer Les
démoiselles d’Avignon, concebuda com a homenatge
a Picasso.
Leonora Milà (Vilanova i la Geltrú, 1942). Pianista i compositora.
Deixebla de Maria Canals i educada, doncs,
en l’escola pianística de Ricard Viñes, inicia una carrera
espectacular com a infant prodigiosa del piano a
set anys solament i, a tretze, ja havia debutat en els
més prestiosos auditoris de Suïssa, Alemanya i Anglaterra,
on causà sensació en debutar com a solista al
209
JAVIER PÉREZ SENZ I ANA MARÍA DÁVILA
Royal Albert Hall de Londres amb la London Philharmonic
Orchestra. En la seva dilatada trajectòria ha fet
nombroses gires per Europa, Àsia i Amèrica i ha enregistrat
com a solista més de quinze discs. Com a compositora
té un llenguatge eclèctic i brillant, amb un
gran poder de comunicació, aliè a les avantguardes i
guiat per un ferm sentit melòdic i una força rítmica
vibrant. Una de les seves partitures més representatives
és el ballet Tirant lo Blanc, la versió coreogràfica
del qual, en dos actes, s’estrenà el 1994 al teatre
Mussorgski de Sant Petersburg. Dos anys després, la
mateixa companyia de dansa del teatre rus estrenà
l’obra al Gran Teatre del Liceu. Uns altres dos ballets,
La fugida del pintor Lee i Drame à trois destaquen en
un extens catàleg que supera les 100 partitures per
a piano, veu i piano, música de cambra, música simfònica
i òpera. Entre les seves peces més representatives
hi ha les col·leccions d’Havaneres i Epigramms, així
com tres concerts per a piano i orquestra.
Joan Lluís Moraleda (Santa Maria de Palautordera, 1943).
Compositor, director d’orquestra i oboista. Estudià al
conservatori de Barcelona i, després, composició, direcció
d’orquestra i oboè a França. El 1967 entrà a formar
part de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (ara OBC),
a la qual restà vinculat durant tretze temporades. El
1978 debuta com a director d’orquestra, activitat que
l’ha dut al capdavant de diversos grups instrumentals
de música contemporània, a més de les orquestres
de Barcelona, Bilbao, Málaga i Llenguadoc-Rosselló,
l’Orquestra de Cambra del Garraf i la Monsalvat
Sinfonietta. Especialment lligat al món de la cobla,
com a compositor ha dedicat la major part de la seva
obra a aquestes formacions. Entre les seves obres, que
han merescut nombrosos reconeixements, podem
esmentar els poemes simfònics Tirant lo Blanc i En
Joan de Serrallonga, i la sardana Benvinguts, estrenada
amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992. El seu
catàleg inclou també composicions orquestrals, com
Trànsits o Concert per a violoncel i orquestra, i de cambra,
com Música per a quintet de vent.
Miquel Ortega (Barcelona, 1963). Pianista, director d’orquestra
i compositor. Va fer els estudis musicals al conservatori
del Liceu i amplià els de composició i direcció
d’orquestra amb Manuel Oltra i Antoni Ros Marbà.
El 1990 inicià la carrera com a director d’orquestra al
Teatro Lírico Nacional La Zarzuela i des d’aleshores ha