Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EMPREMTA DE SCHÖNBERG EN ELS COMPOSITORS CATALANS: UNA RELECTURA CRÍTICA
El serialisme, llegit sobretot –després de la Segona Guerra
Mundial– a través del prisma webernià i els dictats del serialisme
integral boulezià, es fa present en l’obra de nombrosos autors,
esdevenint en alguns d’ells l’eix central de la seva poètica.
ell a Viena i Berlín, i tindria una immediata continuació
en Joaquim Homs, deixeble de l’anterior, per estendre’s
posteriorment a alguns dels noms més destacats
de la següent generació, com Joan Guinjoan, Josep Soler,
José Luis de Delás o Xavier Benguerel. Autors que enllacen,
al seu torn, amb els compositors més joves que presenten
les seves primeres obres a cavall dels darrers
setanta i primers vuitanta, coincidint amb la transició
política i la recuperació de les llibertats democràtiques.
El serialisme, llegit sobretot –després de la segona guerra
mundial– a través del prisma webernià i els dictats
del serialisme integral boulezià, es fa present en l’obra
de nombrosos autors, esdevenint en alguns d’ells l’eix
central de la seva poètica o bé determinant, en la major
part de casos, una etapa del seu desenvolupament artístic
que s’orientarà posteriorment envers horitzons estètics
diversos; és el cas de Benguerel, Guinjoan o Padrós,
per exemple, i de José Luis de Delás, la carrera del qual
esdevindria perifèrica a l’àmbit català i els seus circuits
de difusió en fixar ben aviat –fugint del clima opressiu
i asfixiant que es vivia amb el franquisme– la seva
residència a Alemanya, país on prèviament havia rebut
una sòlida formació, tot i haver participat inicialment
en les iniciatives promogudes per l’actiu Club 49 de la
ciutat comtal. Autor per a l’evolució del qual esdevindrien
determinants les reflexions filosòfiques d’Adorno,
donant origen a una producció d’una radicalitat sense
concessions i tenyida d’un fort compromís polític.
Però convé no mitificar la història. Abans de considerar
amb atenció alguns casos particulars, podem avançar
ja el que, segons el nostre parer, constitueix un dels condicionants
més importants pel que fa a la recepció global
del serialisme a casa nostra i en el conjunt d’Espanya.
Ens referim a la manca d’una autèntica tradició
musical i a la precarietat secular de la nostra vida musical,
sotmesa massa sovint a trencaments que han difi-
118
cultat enormement la consolidació del seu teixit i la seva
necessària continuïtat històrica. Aquesta situació, que
només en períodes concrets de la nostra història s’ha
pogut redreçar –si més no, parcialment, i encara som
en aquesta tasca–, ha tingut un reflex directe en el desfasament
de les institucions docents, abocant molts
músics joves –no solament compositors– a l’èxode o a
alguna mena d’autodidactisme, redundant tot plegat en
el seu perfil professional, obligats en la majoria dels casos
a compatibilitzar la seva tasca creativa amb d’altres responsabilitats
laborals. Ens referim, en una paraula, a la
qüestió prèvia i al nostre entendre capital de l’ofici, el
métier. Les aportacions de Schönberg, en tant que hereves
i culminació d’una prolongada i riquíssima tradició,
responen i pressuposen, per contra, un nivell elevadíssim
de mestria i ple domini dels mitjans, contenint
tot el potencial d’una cultura vigorosa en ple desenvolupament.
Quelcom de semblant podria afirmar-se d’algunes
de les altres figures que van capgirar la topografia
musical a principis del segle XX. El cas de Stravinsky
corrobora el que volem dir. Se’ns pot retreure que Schönberg
mateix fou autodidacte, però més enllà del talent
personal i del seu estret contacte amb un músic de la
qualitat superba de Zemlinsky i de la seva pràctica com
a executant, aquella condició era mediatitzada per un
context radicalment distint, en disposar d’una línia de
comunicació directa amb els grans mestres del passat i
de les eines adients per consolidar-ne els ensenyaments
i integrar-los creativament dins de la seva personalitat.
El compositor del nostre país es trobava en una posició
ben diferent i això explica que molts autors –seguint els
passos de Gerhard, Delás o Guinjoan, com abans els del
mateix Falla, no ho oblidem– cercaren més enllà de les
nostres fronteres aquells elements que ells consideraven
imprescindibles per a la seva formació com a músics,
d’acord amb l’extraordinari grau de desenvolupament