Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EMPREMTA DE SCHÖNBERG EN ELS COMPOSITORS CATALANS: UNA RELECTURA CRÍTICA
dran així mateix un rol de primera importància en el
desplegament de la composició, com ara el ritme harmònic,
la densitat de la textura, el moviment de les parts
o la integració motívica.
El mateix Schönberg s’havia referit repetidament a
aquestes qüestions, que resumia tot apel·lant al fet que
amb la sèrie es feia més difícil el treball compositiu, tret
del cas del compositor avesat en les diverses tècniques
d’elaboració motívica que ell mateix havia derivat directament
dels mestres clàssics. Gerhard corrobora amb
agudesa aquest punt quan afirma: «Valor essencial de
la tècnica de dotze tons: resistència. Fa el material una
mica més intractable. Tanca la porta a la “fantasia absoluta”
de la qual parla Valéry. Límit. Ara bé, tot límit té el
seu límit. És a dir, la primera funció del límit és la de limitar;
la segona, la de provocar la seva transgressió, la percée.
La tècnica de dotze tons és enormement provocadora
en aquest sentit; convé tenir-ho en compte.» 4
La incipient definició de les funcions motíviques dels
elements serials, fet que, dit de passada, explica també
l’extrema feblesa de la música de Pedrell, malgrat la seva
epidèrmica utilització del leitmotiv, en absència d’un
autèntic treball temàtic tal com l’entenien els clàssics
vienesos, com sí va saber assumir Wagner en un grau
prodigiós després d’estudiar a fons Beethoven, fa que el
120
discurs pugui arribar a adoptar, en ocasions i de manera
certament paradoxal, un caràcter més aviat rapsòdic
i proper a la improvisació, mancat de major precisió en
l’establiment de les articulacions i la disposició dels signes
de puntuació. I si són els factors esmentats –l’aplicació
exhaustiva de les tècniques de treball temàtic i el
control de la dimensió estructural de l’obra música–
els que temperen en Schönberg la problemàtica intrínseca
i àmpliament debatuda que afecta la dimensió
harmònica del discurs en un context de tonalitat suspesa
(tot i que en molts moments la vella tonalitat hi és
percebuda com un rerefons subliminal), no és cap secret
que en gran part de la literatura serial l’abdicació de
les funcions tonals conduí a la neutralització de la virtualitat
tensora de l’harmonia, reduïda a simple resultant
vertical i a la fi fortuïta de la conducció de les veus,
manca de diferenciació que redunda en grisor de la paleta
expressiva. Aquests fets soscaven la percepció de la
direccionalitat discursiva i, per tant, la seva intel·ligibilitat,
garantir la qual, no ho oblidem, constituïa per a
Schönberg el màxim objectiu de la forma en música.
La figura de Robert Gerhard, autor d’ofici madur i perfil
creatiu ambiciós, en qui l’assumpció del mètode schönberguià
es produiria d’una manera més natural i pertinent,
fet natural si atenem a la seva relació directa amb