Consult the text in PDF format - La Pedrera

ELS POSSIBLES PERQUÈS D’UNA «MÚSICA CULTA» TAN OCULTA
D’acord amb els postulats de la tradició, aquest
article s’ha de considerar una heretgia. Preocupats
apassionadament per qüestions lingüístiques
o estètiques, el món selecte dels compositors
de música contemporània ha continuat immers,
amb una tenacitat i una voluntat abnegades, en uns
plantejaments sobre el fet musical absolutament desfasats
o, en el pitjor dels casos, anacrònics.
En els primers compassos del segle XXI, aquest món
resta voluntàriament i totalment allunyat de nous enfocaments
analítics que, a tall de síntesi, indiquen que el
mot «música» és excessivament reduït per desplegar la
veritable dimensió d’una manifestació que, sense cap
mena de dubte, a la fi ha adoptat tantes formes i possibilitats
com identitats culturals hi ha. Paradoxalment,
per a la majoria dels nostres compositors només continua
existint una música veritable: l’hereva d’una concepció
que arrenca amb L. v. Beethoven i es permeabilitza
fins als nostres dies, via Schönberg, passant per
Darmstadt.
És per això que el sotasignant, en primer lloc, no es
pot estar de relativitzar les expressions de tristesa o
queixa amarga d’uns determinats membres del col·lectiu
de compositors a l’hora de donar la seva visió sobre
la situació actual de la música contemporània. Al capdavall,
les seves arrels estètiques calen de ple en el
romanticisme i, per dir-ho amb els mots d’un contemporani
d’aquest moviment com Schelling, «cal atribuir
a l’existència humana una tristesa ineludible, base principal,
d’altra banda, per al fonament de la consciència
i el coneixement».
En el cas del principat de Catalunya, deixant ara i aquí
els altres territoris de parla catalana, la suposada problemàtica
a l’entorn de la música contemporània ha
agafat un caire de dramatisme per uns posicionaments
106
en l’esmentat col·lectiu, que sembla que no li importin
en absolut altres fets diferents de la creació (composició)
però igual de determinants i constituents de la realitat
musical: els intèrprets, el públic, la crítica i, en definitiva,
les mateixes dinàmiques socioeconòmiques de
l’ens social a qui, a priori, es dirigeixen.
La meva intenció en aquestes línies no és construir
un article teòric ni analític, sinó més aviat transmetre
de manera comprensible les conclusions personals a
què arribo respecte a la música contemporània, a través
d’alguns motius de reflexió esdevinguts amb l’escriptura
d’aquest article.
Valgui per endavant, però, que potser més d’una vegada
entraré en el camp de les contradiccions. Sobre aquesta
inserció, subscric plenament el que afirma el director
berlinès Nikolaus Harnoncourt en el pròleg del famós
Diàleg musical: «S’ha de confiar molt més en un company
honrat, sobretot si es contradiu, que no en els buròcrates
intel·lectuals que aconsegueixen classificar-ho
tot en compartiments indefectiblement correctes».
1. Què és música contemporània?
La primera gran complexitat a què ens veiem abocats
en endinsar-nos en el panorama de la música contemporània
és que aquesta, volgudament, només es vol
identificar amb una manera de concebre la música que
és hereva dels primers anys del segle XX i de les experiències
esdevingudes en cercles com la Societat per a
les Interpretacions Musicals Privades de Viena.
Al nostre país, que l’Associació Catalana de Compositors
(ACC) tingui com un dels programes fonamentals
l’organització de concerts amb obres dels seus associats,
no deixa de ser un exemple de l’isolament a què
es veu empesa una associació que, entre les seves grans
virtuts, té la d’haver deixat fora de la mateixa ACC, en