Consult the text in PDF format - La Pedrera

nics conjunts. Compositors, directors d’escena, escenògrafs,
pintors, poetes... en cerca d’un espai creatiu conjunt.
En quatre anys, Operadhoy ha demostrat que això és
possible, presentant deu produccions pròpies (Horitzó
quadrat de César Camarero, Prometeu de Luigi Nono,
Primer teatre musical de Tomás Marco, La tradició oral
de Mauricio Kagel, La nit i la paraula de José Manuel
López López, Silvano Sylvano i La Passió segons Sade de
Sylvano Bussotti, Fragment d’Orfeu de Jesús Rueda, Un
parc de Luis de Pablo i Els murmuris de l’erm de Julio
Estrada) que han obert un camí que té unes excel·lents
possibilitats de futur, un camí que s’ha de seguir, un
camí que farà possible que molts artistes de gran talent
treballin plegats, contribuint a fomentar la creació d’una
òpera nova, d’un teatre musical espanyol nou.
Operadhoy creu que actualment és més possible que
mai establir les bases que permetin fomentar una òpera
espanyola nova, perquè és segur que comptem amb
una de les generacions d’artistes més brillants i potents
de tota la nostra història cultural. Des de sectors com
la música, la literatura, el teatre, les arts escèniques, la
plàstica o les arts visuals sorgeixen valors nous que fan
que Espanya es pugui considerar avui com un dels països
més actius i amb més potencial creatiu a Europa.
És important dir que, des del 2005, Musicadhoy i Operadhoy
són membres de ple dret de l’organització internacional
–subvencionada per la Comunitat Europea–
Réseau Varèse. Pertanyen en aquesta entitat els millors
festivals internacionals dedicats a la producció contemporània.
Per primera vegada, una entitat espanyola
entra a formar part com a membre actiu del que sens
dubte és avui l’organització europea de concerts i òpera
contemporanis més potent.
L’experiència de Barcelona
Amb la gran ajuda de Mercedes Casanovas i Águeda
Viñamata, el suport de la Fundació Caixa Catalunya i
l’entusiasme del seu director, Àlex Susanna, el 2006 vam
llançar el Primer Festival de Música Contemporània de
Barcelona, centrat en la figura carismàtica de Robert
Gerhard, amb el clar objectiu de posar totes les nostres
forces perquè Barcelona recuperés el seu compromís
històric amb la veritable modernitat.
Durant els anys de la Segona República, Gerhard, des
de la seva obra, des dels mitjans de comunicació on escrivia,
des dels seus càrrecs al Departament de Cultura
de la Generalitat de Catalunya, va contribuir decisiva-
67
XAVIER GÜELL
ment al fet que Barcelona arribés a ser una important
capital musical a Europa. Una ciutat europea que va acollir
Schönberg –que fugia dels nazis– durant més de vuit
mesos i on va néixer la seva filla, que es va dir Núria i
després es casaria amb Luigi Nono; una ciutat on es va
estrenar el concert de violí d’Alban Berg, una ciutat que
també va rebre Anton Webern, una ciutat, fet i fet, on
es coneixien i s’apreciaven les últimes composicions
d’autors de referència com Stravinsky i Béla Bartók, Eisler
o Hindemith. Robert Gerhard hi va tenir, sense cap
dubte, una influència decisiva, i amb el nostre homenatge
a la seva figura volíem dirigir-nos a aquest esperit
obert, cosmopolita, lúdic, intel·ligent, que Barcelona
va tenir com a gran ciutat de la Mediterrània i que hem
de recuperar de totes totes.
El Segon Festival: “Mompou 2007, els poetes del so” és
un cicle que continuarà la trajectòria iniciada ja amb
Gerhard 2006, i que té la intenció no solament de presentar
una part substancial de l’obra de Frederic Mompou
sinó de relacionar-la amb el procés creatiu de diversos
compositors de l’avantguarda musical. I per què
Mompou? En primer lloc perquè, sense cap mena de
dubte, és el gran compositor juntament amb Gerhard
del segle XX a Catalunya. I en segon lloc, perquè estableix
una línia directa amb molts dels grans autors contemporanis
que han treballat el so com una cosa en si
mateixa, el so com un fet transcendent i poètic. Estic
segur que amb aquest cicle tornarem a triomfar com
l’any passat.
En tot cas, la meva lluita ha estat des de fa alguns anys
convèncer d’una manera general que el coneixement
de la millor música del nostre temps, la que en diem
música contemporània, és una de les poques, en tot
cas més intenses, aventures estètiques que pot tenir
l’home actual ■