Consult the text in PDF format - La Pedrera

per una deficiència estructural en tots els àmbits de la
recepció que abasta des de la formació bàsica dels escolars,
en totes les seves fases obligatòries, fins als diferents
canals de circulació. Aquí hi ha encara molt a fer
en les polítiques culturals pel que fa a l’articulació d’estructures
d’audició públiques i en la formació i consolidació
de col·lectius d’intèrprets en les més diverses formacions.
I, en tercer lloc, hi ha un altre aspecte que seria retòric
d’oblidar. Com va assenyalar George Steiner a Errata,
«el (trist) fet és que el noranta-cinc per cent o més
dels éssers humans se les arregla més o menys a gust
o a disgust, segons el cas, sense el menor interès per
les fugues de Bach, els judicis sintètics a priori de Kant
o el darrer teorema de Fermat». Si una sonata de Beethoven
encara pot ser considerada per molts com una
cosa sobiranament avorrida, igual que passa amb una
tragèdia d’Èsquil, un text de Hegel o un tríptic de Van
der Weyden, potser cal començar a pensar que el que
passa amb la música estrictament contemporània és
alguna cosa que l’afecta no solament a ella. La qüestió,
potser, és que, en l’època de l’espectacularització de la
cultura, així com en l’època, al nostre país, de la universalització
de l’ensenyament bàsic i secundari, encara hi
ha un grandíssim repte pendent: aconseguir que l’accés
generalitzat de la ciutadania a les produccions culturals
a la fi no devasti i reclogui en un gueto ni les grans
creacions del passat ni aquells productes que defineixen
la nostra època.
Necessitem la música de Boulez i Messiaen, de Berio
i Nono, de Lutoslawski i Penderecki, i també necessitem
la música de Rihm i Benjamin, de Guinjoan i Casablancas,
per esmentar-ne només alguns. Sense tots ells, bona
85
XAVIER ANTICH
Des de Monteverdi o Gesualdo fins a Lindberg o Saariaho, les innovacions han
estat rebudes sempre amb recel o amb incomprensió: la història de la recepció
de la música aporta dades prou significatives, en tots els temps, de la dificultat
que han tingut els compositors més innovadors que han obert noves pers-
pectives per a les rutines de l’acte d’escoltar.
part del que és el nostre temps se’ns escapa. I, sense
aquesta música, se’ns escapa també una part de nosaltres
mateixos. L’hem de reclamar, i no solament per a
uns pocs sinó per a tots els que sigui possible. La promesa
de felicitat social que somiava la Il·lustració té molt
a veure, encara, amb aquesta comesa pendent. «L’educació
de la facultat sensible és feina per a més d’un segle»,
escrivia Schiller el 1795. Ha passat més d’un segle des
d’aleshores, però la feina està encara per fer i, amb ella,
com pensava Schiller, està en joc la possibilitat mateixa
d’una societat lliure, responsable i adulta ■