Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB EUGENIO TRÍAS
“La música és art, però també és més que
art. És art que s’autotranscendeix.”
Vaig arribar puntualment a la cita de les quatre
de la tarda per parlar sobre música amb el filòsof
Eugenio Trías. La bona excusa d’escriure
aquestes ratlles va valer per poder tornar a veure’ns i
intercanviar idees, aquesta vegada sobre la que en diem
música clàssica, contemporània, de tradició culta o música
nova, i sobre la seva realitat i les seves possibilitats al
món d’avui. L’Eugenio em va obrir la porta, cordial, i em
va invitar a entrar. Estava sol. Abans d’anar a la sala, vam
passar per la cuina a fer-nos un cafè i després ja ens vam
asseure als sofàs, envoltats per una enorme col·lecció de
llibres, discos i pel·lícules.
De seguida vaig sospitar que seria difícil evitar entrar
en matèria filosòfica. A casa seva, la música es convertia
en objecte de reflexió, i el tema demanava ser tractat
amb un discurs que sorgeix de la comunicació entre
l’art i el pensament. Com començar a parlar de música
amb un filòsof? Després d’un moment de conversa, per
fi li vaig preguntar:
Què és la música? És en algun lloc proper a la noció de
límit o frontera que tu aprecies tant?
Sí, té a veure amb les ombres –va respondre, somrient–.
Però, en tot cas, també amb la llum. La música és art,
però també és més que art. És art que s’autotranscendeix.
Recordo aquella frase que diu Flamand, que és un
personatge de l’òpera Capriccio, de Richard Strauss: «La
música és art sagrat.» Tinc una vella convicció que ve
probablement del meu respecte per les tradicions pitagòriques
i platòniques, i és que la música és una forma de
gnosis, un coneixement que allibera, un coneixement
evidentment sensible i lligat amb les nostres emocions;
per tant, també amb l’afecte i les passions. En aquest
sentit, la música se situa en aquesta zona limítrofa que
m’ha interessat tant: una raó que s’arrela en l’ordre de
94
la sensibilitat i de l’emoció, que defineixo com raó fronterera.
La música és una forma de pensar i de raonar.
Quan parlem de pensament musical, d’idees musicals,
em prenc aquestes expressions molt al peu de la lletra.
Crec que definitivament hi ha pensament musical i idees
musicals. La música es pot definir de la manera brillant
com ho fa Leibniz: «un càlcul inconscient».
Aleshores, a través de la música sentim però també coneixem.
En el teu Tratado de la pasión parles de la passió
i l’emoció com a formes de coneixement. Passa el mateix
amb la música? És emoció que permet conèixer?
Sí, jo segueixo amb la música un argument semblant.
Davant la tesi tradicional de la icona de l’amor cec o la
idea d’Ortega que l’amor ens impedeix conèixer, li dono
una mica la volta. Amb la música faig una cosa semblant.
Està molt implicada en les nostres emocions i
afectes, en les nostres passions. La música provoca emocions.
Però també és propi de la música obrir-nos al
coneixement.
Coneixement de què?
A un coneixement, si es vol, intuïtiu, sensorial, que té
com a mitjà l’àmbit sonor i, per tant, les peculiaritats
d’aquest àmbit, com ara la de la discursivitat, estendre’s
en el temps, la seva afinitat amb el moviment. En
tot cas, música com una forma d’argumentació, una
forma de pensament. Es pot parlar i cal parlar de proposicions
musicals, preguntes i respostes, articulació
i complexitat. La música obre qüestions de primer ordre
però de solució gens fàcil, com la seva relació amb el
llenguatge, la narració i la literatura.
I sense aquestes relacions, per ella mateixa?
També hi ha el tema de la seva autonomia. Des del segle